Mestres perseverants

Una majo­ria de mes­tres de la meva pro­moció (magis­teri 1955/56), un cop jubi­lats, solíem fer una petita excursió d’un dia de durada. El motiu de la tro­bada era veure’ns, par­lar i saber com pala­dejàvem la jubi­lació. En el decurs del temps, aquesta sor­tida esde­vingué tan arre­lada que el fet de retro­bar-nos cada any es pot dir que era per­cep­tiu. Entre tots decidíem un iti­ne­rari nou per a l’any següent. De manera que ens hi implicàvem fent-nos-en res­pon­sa­bles. Però la covid tallà sob­ta­da­ment l’hàbit que ens enco­rat­java. En vista de la impo­sició –a propòsit de la pandèmia– d’unes nor­mes sanitàries alta­ment taxa­ti­ves, vam apos­tar per renun­ciar tem­po­ral­ment a la nos­tra ini­ci­a­tiva. Des d’ales­ho­res l’excursió restà enso­pida. Dei­xem-la en letar­gia! El que no dona­rem de baixa és retro­bar-nos asse­guts al vol­tant d’una taula en un res­tau­rant de Girona cele­brant una nova reunió. Sor­to­sa­ment, el “dinar de ger­ma­nor” pro­pi­cia una sobre­taula amena, plena de bons desit­jos. El nos­tre designi ha sigut sem­pre el mateix. Per­du­ra­ble des de la pri­mera tro­bada, l’any 1996. Dis­sor­ta­da­ment, el grup dels pri­mers anys s’ha anat reduint, però el designi de per­se­ve­rar en la idea ini­cial és inal­te­ra­ble.