Independitzar-se, una opció?

L’allot­ja­ment és un luxe o un dret? En les últi­mes set­ma­nes, hem sen­tit contínues con­ver­ses en relació amb el preu de l’habi­tatge i els llo­guers, preus als quals és difícil acce­dir amb un sou mitjà nor­mal. Però, arri­bats a aquest punt del segle, inde­pen­dit­zar-se als 30 és una opció asse­qui­ble o un luxe sense pre­ce­dents? La rea­li­tat és acla­pa­ra­dora. El conte de fades que ens rela­tava Dis­ney quan érem petits ens pro­me­tia un futur bri­llant amb una família per­fec­ta­ment cons­truïda, un gos i una casa de somni a la qual arri­baríem cada dia i con­si­de­raríem llar. És clar que, un cop et fas adult i has d’assu­mir sous bai­xos (per molt que t’hagis for­mat i por­tis dues car­re­res a les espat­lles) i llo­guers alts, la suma et fa obrir els ulls com unes taron­ges en veure els números ver­mells. Què podem fer, lla­vors? Acce­dir a tot allò cone­gut. Dar­rere de mol­tes de les eman­ci­pa­ci­ons que conec, hi ha les faci­li­tats que molts pares han posat cedint pisos de fami­li­ars i dei­xant-los a preus asse­qui­bles perquè els fills es pogues­sin inde­pen­dit­zar. No sem­bla que hi hagi més remei. Sense pares o fami­li­ars que et puguin donar un cop de mà, resulta impos­si­ble avui dia acce­dir a l’habi­tatge nor­mal.