Un entranyable ‘blues’ del Canigó

Les boles de picolat són una mena de mandonguilles típiques del Rosselló, un dels plats més coneguts de la Catalunya Nord. Els ingredients són porc i vedella picats, ous, farina, ceba, all, olives verdes, pastanaga, puré de tomàquet, amanit amb oli d’oliva, sal i pebre. Així defineix l’historiador i escriptor Jaume Fàbrega aquest plat català, del qual, com un joc de paraules, va sorgir el nom d’un grup de música català: Blues de Picolat. Al darrere, com a líder i ànima visible, hi havia el periodista Carles Sarrat, un activista de la Catalunya Nord també conegut per les feines que ha fet com a gravador i pintor i que, a més de música, al llarg dels anys ha fet de traductor, llibreter, paleta i boscater. Carles Sarrat (Prada, 1949) és en si mateix tot un personatge, també un activista pels drets humans i, per tant, dels drets de la nació. Nascut al Conflent i després de viure molts anys a París i a Perpinyà, ja fa quatre dècades que viu en una gran casa a l’Albera, poble del Vallespir en què es va involucrar fins a ser-ne membre del Consell Municipal i batlle adjunt.

Carles Sarrat va estar lligat a El Punt de la Catalunya Nord, que va dirigir del 1986 al 1994, i després va continuar sent un dels homes d’aquest diari a la Catalunya Nord. Encara ara forma part del consell assessor d’El Punt Avui. A Blues de Picolat va ser l’autor de moltes de les cançons dels sis àlbums que van enregistrar. Sempre en català, també van participar en les lletres autors com Joan-Lluís Lluís, Esteve i Jacint Carrera i Aleix Renyé. Aquell grup, que va començar amb quatre periodistes d’El Punt, va deixar d’actuar el 2018 amb un concert de comiat a Perpinyà, però Sarrat continua actiu amb el Xarly Blue Trio, que lidera.

Fa dos mesos que Carles Sarrat ha publicat una gran novel·la, editada per Cal·lígraf que presenta a Girona el dijous 6 de febrer, a les vuit del vespre al Sunset Jazz Club. Una novel·la que relliga en el seu títol dues grans passions per a Sarrat: Canigó blues. Ell que va viure de petit amb el Canigó traient el nas pel jardí de casa dels seus avis, ha trobat en el blues la seva forma d’expressió. I Canigó blues és un cant a la natura, la catalanitat i el país, però sobretot a la cultura, la música i l’amistat. Tres veus en primera persona són les que utilitza Carles Sarrat per explicar-nos la història d’en Norbert, amic comú. Són les veus dels tres amics de sempre, l’Helena i l’Alex, que són parella, i en Jacky. Carles Sarrat li va explicar a Lluís Llort que Helena podria ser la veu de la seva infància, una veu sensible; que l’Alex seria la seva veu adolescent, del Sarrat introvertit que va viure a París sense contacte amb el país ni la llengua, i que Jacky seria la seva veu adulta, una barreja de conservadorisme i anarquisme. En tot cas, les tres veus que utilitza, amb moltes vivències reals i personatges que ha conegut, aconsegueixen una novel·la viva, en què es reivindica el tarannà nord-català i el que representava per a l’ànima catalana el Pirineu i concretament el Canigó. Una novel·la sensible, àcida, en què es reviu una història entranyable i sobretot l’amistat que relliga aquests quatre nord-catalans i l’amor pel país i la passió per la muntanya, escrita en un rossellonès encantador i que volem ben viu.