Una literatura de titans

La major part del temps de lec­tura el con­su­meixo amb alguna nove­tat reco­ma­nada, algun autor estran­ger o algun lli­bre que m’han rega­lat o que ve de la feina i que, per una per­versió de les pri­o­ri­tats, obro amb el mateix sen­ti­ment pro­fes­si­o­nal del deure. Del nos­tre festí d’escrip­tors clàssics, em faig una il·lusió sem­blant a la dels estu­di­ants de secundària: com que entra­ven a l’exa­men en edi­ci­ons muti­la­des, adap­ta­des i comen­ta­des, els dono per lle­gits i, un cop apro­vada, per què tor­nar-hi, si el que me’n fal­tava deu ser la part indi­gesta i avor­rida? Quan anava a l’ins­ti­tut, cir­cu­la­ven fins i tot ver­si­ons resu­mi­des d’El qua­dern gris, de Pla, que en qual­se­vol altra llen­gua euro­pea seria vene­rat, com Rodo­reda, alhora com un moment patri i un super­ven­des. D’acord, per nom­bre de par­lants, ens toca un espai lite­rari esqui­fit, però dedi­quem uns esforços de país poderós i ric a menys­prear el que tenim i a pro­mo­ci­o­nar la xim­ple­ria de moda. Deu ser per això que han pas­sat des­a­per­ce­bu­des dues obres que només es per­me­ten els països amb Estat seriós al dar­rere: la Poe­sia dis­persa pròpia i traduïda de Josep Car­ner, en un estoig edi­tat per Jaume Coll, i els tres volums, igual­ment en capsa, de l’Obra com­pleta en prosa de Joan Mara­gall, a cura de Lluís Quin­tana i Ignasi Moreta. Més d’un deu haver arru­fat el nas. Oh, quin pal, allò tan antic! Per­do­nin? Si alguns des­gra­ci­ats poden escriure avui alguna cosa en català, encara que sigui infecta, amb una llen­gua empo­brida i en un país que cap en una postal, és perquè gent com Car­ner i Mara­gall ens van dei­xar somiar que érem titans.