El bellíssim cadàver europeu

Els grans consensos sobre els quals s’havia estructurat el projecte d’integració europeu d’ençà de la seva fundació estan a punt de rebentar. El president de la República Francesa, Emmanuel Macron, i altres dirigents representatius d’aquest consens es poden queixar de les interferències del magnat Elon Musk en la política d’alguns estats de la Unió, però el cert és que Macron està agonitzant en un govern que no té el suport del Parlament i Musk es perfila com una figura en ascens en la flamant administració del president nord-americà, Donald Trump, amb una agenda en la qual les necessitats de seguretat i benestar europees suposen una nosa.

Aquest any 2025 ja ha caigut un govern de la Unió, l’austríac, amb el qual es volia frenar l’assalt al poder del Partit de la Llibertat, les perspectives electorals d’Alternativa per a Alemanya de cara a les eleccions federals de febrer no paren de créixer (amb l’ajut del mateix Musk) i Dinamarca s’enfronta a la possibilitat de la secessió d’un territori sota la seva sobirania, Groenlàndia, sigui per integrar-se als Estats Units, sigui per constituir-se en un estat plenament sobirà.

La realitat és que els estats membres de la Unió Europea no estan en condicions de desenvolupar una política internacional pròpia, i encara menys de seguretat i de defensa, sense la tutela nord-americana i que qualsevol intent de reforçar-se en aquest sentit toparà encara més amb l’oposició de les respectives poblacions i incrementarà el suport a les forces ultranacionalistes, que refusaran qualsevol mena de col·laboració entre els diversos estats europeus. Si la pressió contra els esmentats consensos forjats entre les famílies polítiques europees socialcristianes, liberals i socialdemòcrates ja es troba contra les cordes, imaginem què succeirà quan s’hagi de sostreure el 5% del producte interior brut d’un estat del sistema de benestar (pensions, sanitat, ensenyament) per destinar-lo a un projecte de seguretat i de defensa col·lectiu.

EN VISTA DE l’abandonament de la protecció d’Europa per part de l’administració de Trump, hi ha alguna possibilitat que els membres de la Unió s’aixopluguin sota la cobertura d’una altra superpotència? Cal dir que la República Federal d’Alemanya, per exemple, fa més de vint anys que ho intenta, i d’aquí ve el drama social, polític i econòmic que estant vivint actualment. Els successius governs alemanys es van rendir a la dependència energètica de Rússia i també a l’intercanvi comercial i a la circulació de capitals amb la Xina a través tant dels tractats en aquestes matèries conclosos entre Berlín i Beijing a l’inici del segle XXI com dels promoguts a través de la Unió Europea que la presidència de Biden va aconseguir aturar en sec. Però de debò tindria algun sentit, pel que fa a les relacions EU-Xina, emancipar-se de l’esfera d’influència d’una democràcia liberal (ni que camini cap a l’autoritarisme amb Trump i Musk) per caure sota el domini d’una dictadura de partit únic com la que representa el règim de Xi Jinping? Aleshores, d’altra banda, sí que els Estats Units ja trobarien el pretext perfecte per procedir directament a una ocupació militar, ja fos de Groenlàndia o de qualsevol altre territori de jurisdicció europea.

La dinàmica desfermada per l’accés de Trump a la presidència dels Estats Units en el context d’una Europa a punt de naufragar socialment i econòmica i sense possibilitat de protegir-se d’agressions com les procedents de Rússia potser revela la voluntat de la nova administració americana de rematar qualsevol pretensió de recuperació de l’hegemonia de França o d’Alemanya i, a la vegada, de centrar-se en la confrontació amb la Xina que suposa la veritable preocupació de les elits als Estats Units.

El declivi europeu en tots els sentits davant la Xina i l’Amèrica del Nord va portar l’historiador Nils Gilman a suggerir irònicament que l’únic paper que li quedaria a Europa seria donar cabuda a reunions entre les delegacions xineses i nord-americanes en els seus grans i vells palazzi després dels conflictes que els enfrontessin. Però fins i tot per a aquesta tasca d’amfitrions decadents, de bellíssims cadàvers barrocs per dir-ho amb el títol d’una de les obres de Josep Piera, caldria una mínima estabilitat social i política, com la d’un balneari suís, que cap estat de la Unió estarà ben aviat en condicions de proveir.