Joan Martí té raó

Això no cal­dria escriure-ho enlloc més del món però, en fi, som-hi: els peri­o­dis­tes que fan arri­bar les notícies a la soci­e­tat han de conèixer la llen­gua amb què tre­ba­llen. Com també és reco­ma­na­ble que els cami­o­ners dis­po­sin del car­net C, així com els for­ners han de tenir un forn i els cape­llans s’han de saber el pare­nos­tre.

Però, per alguna estra­nya raó, hi ha qui pensa que el català està exclòs d’aquesta con­si­de­ració. I n’hi ha hagut prou amb una uti­lit­zació con­fusa del terme san­ci­ons perquè el pre­si­dent de la Secció Filològica de l’IEC hagi estat objecte d’un d’aquests lin­xa­ments que pateix un català dife­rent cada set­mana, a fi d’ali­men­tar les cal­de­res de la premsa madri­le­nya.

Par­lar bé el català és una con­dició prèvia. Igual com passa amb l’anglès, l’indo­nesi o el dzongkha dels tele­notícies de Bhu­tan. De la mateixa manera que –seguint un cri­teri ben estricte, ho puc asse­gu­rar– a TVE no dei­xen gra­var l’off d’un repor­tatge a cap peri­o­dista que con­si­de­rin que té accent català. I no passa res. Una altra cosa és que hi hagi qui té bas­tant més clars els seus pri­vi­le­gis labo­rals i pro­fes­si­o­nals que els pro­noms febles.