Parlem de Franco

Que de sobte s’hagi organitzat una gresca política a l’entorn de commemorar –esperem que amb rigor– la mort de Franco és la trista demostració de fins a quin punt hem retrocedit en la qualitat democràtica del lloc on ens ha tocat viure. Pocs anys enrere, quan fins i tot Aznar es va sentir en l’obligació de subscriure –encara que de forma molt tímida i eufemística– la condemna del Congreso al Cop del 1936, que algú provés de posar bastons a les rodes a una iniciativa governamental com aquesta hauria estat simplement impensable. Però resulta que cinquanta anys després del seu decés, Franco està molt viu, si més no per als que reivindiquen les suposades aportacions d’un Règim sorgit d’una revolta contra el govern legítimament democràtic de la República. En aquesta cantarella nostàlgica no hi falta mai el recordatori als embassaments, però és que només faltaria que una persona que acumulava tot el poder polític i tots els recursos econòmics no hagués fet absolutament res per al poble. Aprofitant l’aniversari del fet biològic, el govern espanyol d’esquerres impulsarà un seguit d’actes que pretenen refrescar la memòria de què va representar l’aixecament franquista i la repressió posterior, l’autèntica herència del Generalísimo. De moment el primer acte ens ha ofert una esforçada versió de Libertad sin ira ensopida, innecessàriament desconstruïda, que ens ha fet enyorar l’original. Però la primera constatació que cal fer és que qualsevol moment és bo per reflexionar sobre un règim dictatorial de quaranta anys, sobretot ara que un partit com Vox en blanqueja i en glorifica el balanç des dels escons del Congreso, ara que la ultradreta homologable avança a tot Europa i ara que els nostres alumnes són incapaços de situar correctament el Dictador en la història i el bàndol. La segona constatació és que tan criticable resulta que aquesta iniciativa s’aprofiti per desviar l’atenció dels embolics judicials del govern de Pedro Sánchez com que l’oposició i els nostàlgics es mobilitzin per boicotejar un saludable exercici de reflexió democràtica. Però això no vol dir que uns i altres no tinguin dret a expressar-se. Si no es pogués parlar, malament o menys malament, de Franco –això sí, sense fer-ne apologia–, llavors sí que la seva victòria seria perpètua.