La trucada

La veu masculina parlava en francès, seductora i amb fina vehemència em demanava, amablement, taula per sopar. Era un dissabte. Vaig verbalitzar alguna frase encaixada en la meva memòria de fa vint anys quan estudiava idiomes, per excusar-me i contestar, amb la mateixa gentilesa i amb veu de locutora de ràdio nocturna, que s’equivocava de número de telèfon. La veu anònima es va disculpar amb tot un reguitzell d’expressions com si fos a Versalles fent voleiar el capell mentre executava mil genuflexions davant d’una dama a qui s’havia importunat. Una altra trucada, també forastera, em va fer la mateixa petició. Amb la tercera, la quarta i la cinquena vaig oblidar la formalitat i educació dels veïns del nord i vaig optar per la via ràpida i sense vaselina: un “no” lacònic acompanyat de “s’ha equivocat”. Vaig pensar en el primer relat de Trilogia de Nova York, de Paul Auster, en què el protagonista rep una trucada inquietant. No era el cas. Amb un restaurant de Roses compartim gairebé el mateix telèfon fix, amb dos números que fan equivocar els dits, i així el Don Joan francès em truca a mi. A vegades he pensat que li hauria d’haver dit que sí, que portés vi, que jo hi posaria els formatges. També penso que he llegit massa Auster. I la Jane Austen. Encara a vegades em truquen. Al final la molèstia és rutina i el malentès en l’essència de la comunicació actual que consisteix a enviar missatges escrits, àudios egòlatres i complicar el més senzill: despenjar l’auricular i contestar “sí, i tant, dos, a quina hora?”