Enraonar és revolucionari

Una de les coses que més em van fascinar quan vaig arribar a Catalunya va ser el caràcter dels catalans; el tòpic des de l’exterior els situava dins del model peninsular, gairebé com si tota la gent de la península fos una versió del Mezzogiorno italià. Ja sabeu a què em refereixo. També és cert que jo em vaig trobar amb el mateix: la visió estereotipada dels romanesos i, en particular, de les dones romaneses. També sabeu a què em refereixo. Però la realitat sempre és molt més complexa, i jo vaig descobrir una societat de caràcter molt “europeu”, també per recórrer al tòpic. Una ironia que recordava la britànica, ganes de gaudir però amb el famós “seny”, talent per a l’emprenedoria i, sobretot, una tolerància admirable. Avui, quan ha passat un quart de segle d’ençà que vaig arribar, no estic tan segura que les coses siguin així i fa la impressió que en alguns aspectes el tòpic s’està imposant a la realitat, sobretot en les relacions socials: converses pujades de to per qualsevol bestiesa, impaciència i molta menys tolerància a la dissidència, que sovint és despatxada més amb sarcasme que no pas amb ironia. Però després miro una mica més enllà i m’adono que és una tendència global; que arreu estem perdent la capacitat de discutir de manera enraonada. Fixem-nos en Trump i Musk. Insultar menys i enraonar més pot semblar antic, però a mi em resulta ara mateix el més revolucionari.