Un SOS per la sèquia Monar

Abans només pas­sava a l’estiu, ara ja és tot l’any: coàguls de visi­tants fent fotos des dels ponts que comu­ni­quen el Mer­ca­dal amb el Barri Vell. És la imatge d’èxit d’una Girona cofoia d’atraure riua­des de turis­tes, ciclis­tes, hoo­li­gans i gur­mets. Últi­ma­ment, però, la sel­fie no acaba de sor­tir per­fecta, perquè sovint, allà on hi hau­ria d’haver una pista d’aigua reflec­tint façanes aco­lo­ri­des, només hi ha bas­ses i llot pudent. Aquests dar­rers anys, la sèquia Monar acos­tuma a estar tallada i no ali­menta el tram final de l’Onyar, i això ha fet palesa la seva importància en la con­fecció de la imatge de postal de la ciu­tat. Una funció gene­rosa que, tan­ma­teix, no és pas nova. Podríem dir que, des dels seus ini­cis, el rec ha estat una mena de cordó umbi­li­cal que ha ser­vit per injec­tar vida econòmica a Salt, Santa Eugènia i Girona: va moure molins fari­ners, dra­pers i pape­rers a l’edat mit­jana, i va posar en dansa les pri­me­res fàbri­ques moder­nes de filats al segle XIX. A banda d’aquesta con­tri­bució comer­cial, la sèquia també ha ser­vit, òbvi­a­ment, per “donar vida” en un sen­tit més pri­mor­dial: con­duir l’aigua cap a les hor­tes i fer-les pro­duc­ti­ves.

La dis­po­ni­bi­li­tat d’aigua ha permès con­fi­gu­rar un pai­satge ben sin­gu­lar, un espai únic que, en l’actu­a­li­tat, no només con­tri­bu­eix a la pro­ducció agrícola i fores­tal, sinó també a fer pos­si­ble un esce­nari ideal per a l’esbarjo, l’esport i el gaudi de la natura. Aquest valor fun­ci­o­nal, patri­mo­nial i històric, però, no acaba de ser reco­ne­gut. El rec més aviat és vist com un des­torb, i això ha fet que se’n des­cuidés la con­ser­vació. A causa de les res­tric­ci­ons, a més a més, s’ha acce­le­rat la degra­dació d’alguns trams del mur, i la situ­ació, en un con­text de sequera crònica, s’ha tor­nat insos­te­ni­ble: l’espoli del Ter cap a Bar­ce­lona, les res­tric­ci­ons, les repa­ra­ci­ons que s’impro­vi­sen a mesura que apa­rei­xen nous esbor­nacs, les exigències de l’ACA (que comp­ta­bi­litza com a reg les pèrdues, així com l’aigua de les regue­res que retorna al Ter), tot ple­gat difi­culta molt tirar enda­vant la gestió.

Des de la Comu­ni­tat de Regants, hi ha volun­tat de moder­nit­zar les regue­res per incre­men­tar l’eficiència i l’estalvi, però aquesta tasca no és pos­si­ble si, d’entrada, les admi­nis­tra­ci­ons –els ajun­ta­ments, com a pro­pi­e­ta­ris de la sèquia, però també la Gene­ra­li­tat, que té més capa­ci­tat econòmica– no assu­mei­xen el repte d’ende­gar una res­tau­ració inte­gral. Som en un moment clau: amb el canvi climàtic i l’escas­se­tat d’aigua, s’imposa la urgència d’actuar. Cal deci­dir si es vol con­tri­buir a fer que la nos­tra artèria ances­tral con­tinuï apor­tant vida, o si es pre­fe­reix que s’acabi d’ensor­rar del tot, amb la con­seqüent des­a­pa­rició de l’espai tal com l’hem cone­gut fins ara. Afron­tar els rep­tes ali­men­ta­ris, climàtics i energètics que ens venen al damunt passa per poten­ciar l’horta de pro­xi­mi­tat, l’agro­e­co­lo­gia, la sobi­ra­nia ali­mentària, i la pre­ser­vació dels eco­sis­te­mes. Es fa urgent saber si les admi­nis­tra­ci­ons volen assu­mir aquest repte, o si pre­fe­rei­xen veure les par­cel·les con­ver­ti­des en erms, en espais de bar­ra­quisme i zones degra­da­des. Perquè una cosa porta a l’altra: sense reg regu­lar, els hor­to­lans es desa­ni­men i aban­do­nen la terra, i s’obre la porta a l’apa­rició d’usos alter­na­tius inde­guts, dei­xa­lles i mar­gi­na­li­tat. Aquest procés de degra­dació ja ha començat. Espe­rem que els gover­nants facin cas al senyal de socors i siguem a temps de pre­ser­var les hor­tes. I si no es fa pen­sant en elles, que es faci com a mínim pen­sant en la Girona de postal.