Gossos de luxe

Recordeu la sèrie Rin Tin Tin? El nostre gos d’infantesa va ser un pastor alemany a qui cridàvem Rin. En Rin vivia en el magatzem de fusta del pare, al carrer Panyó d’Olot. Per la Fira de Sant Lluc, un firaire de la parada de punteria li va demanar si podia guardar els regals per als clients més bons tiradors. En aquella època, els premis més habituals eren ampolletes de licor, clauers, peluixos... L’endemà, quan el pare va aixecar la persiana del magatzem, va veure com en Rin se li acostava fent tortes i aixecant les potes i orelles sense cap control; no va saber què li passava fins que va veure la capsa d’ampolletes de licor obertes i escampades arreu. En Rin i el botellón! Era un gos tan fidel que quan marxàvem a marina i el deixàvem a can Cap de Mort, la carnisseria del barri, s’escapava i es passava tot el cap de setmana assegut al costat de la font de la Casa dels Nassos, en el segon magatzem de fusta. Ens ho explicaven els veïns, en Rin no es movia ni poc ni molt, com en Hachiko de la pel·lícula Sempre al teu costat. Més endavant vam tenir en Duc, un dog d’envergadura descomunal, tan desproporcionat com babau, com l’Scooby-Doo de la popular sèrie de dibuixos animats. I després un mastí dels Pirineus blanc, l’Urus, amb qui vam compartir excursions. No he obtingut dades actuals del cens de gossos a Olot i no puc establir la correlació entre la població de gossos amb el creixement de la població de persones. La hipòtesi és que a mesura que les persones es desplacen i s’assenten en noves àrees urbanes, el nombre de gossos també creix de manera proporcional. No puc abordar el tema des d’un angle quantitatiu, però sí des d’un angle qualitatiu: la humanització del gos. En el passat el gos era un animal de vigilància del domicili i els seus voltants, vivia en casetes a l’exterior. Ara els gossos han passat d’animals funcionals a animals emocionals, un company fidel que comparteix els espais interiors de les cases, gaudeix de confortables abrics i fins i tot visita la perruqueria. Potser és hora de repensar que en una societat on molts individus no tenen accés a una educació de qualitat, assistència sanitària adequada o un habitatge digne, pot semblar una ironia que tants recursos es destinin a l’equipament per a gossos, com si fossin membres de la classe alta de la societat.