Cançó de carrer

L’any 1975, ara fa 50 anys, va ser un any prolífic pel que fa a la música en català. Amb el dic­ta­dor encara viu però a les aca­ba­lles, es va publi­car Fent camí dels Esqui­rols, Viatge a Itaca de Lluís Llach, Qual­se­vol nit pot sor­tir el sol de Jaume Sisa, el pri­mer disc de la Com­pa­nyia Elèctrica Dharma, l’àlbum dedi­cat al poeta Sal­vat-Papas­seit d’Ovidi Mont­llor i Cançó de car­rer, de Ramon Mun­ta­ner, entre d’altres. A casa mai es van com­prar dis­cos de cançons infan­tils, de manera que, quan era petit, en lloc d’escol­tar “en Joan petit quan balla”, escol­tava “fent camí per la vida / em tocarà men­jar la pols”, “bon viatge per als guer­rers / que al seu poble són fidels” i “casa meva és casa vos­tra si és que hi ha cases d’algú”. De tots aquests dis­cos, el meu pre­fe­rit sem­pre va ser el de Ramon Mun­ta­ner, que encara escolto de tant en tant.

Hi ha can­tants que tenen una llarga vida artística i dei­xen empremta, com ara Lluís Llach. Altres tenen una vida curta i pas­sen a l’oblit. I també n’hi ha que can­ten i actuen pocs anys, però el que fan és trans­cen­dent. Aquest és el cas de Ramon Mun­ta­ner. Nas­cut a Cor­nellà de Llo­bre­gat, va tenir una sòlida for­mació musi­cal i als 25 anys treia el seu pri­mer LP (ara en diuen vinil), Cançó de car­rer, un dels àlbums més emblemàtics de l’ano­me­nada Nova Cançó.Es va enre­gis­trar amb uns arran­ja­ments bri­llants de Manel Camp uti­lit­zant gui­tar­res, piano, ins­tru­ments de vent i fins i tot per­cussió, tot i que molt camu­flada, perquè en aque­lla estètica musi­cal calia des­ta­car molt el so de la gui­tarra, con­ce­buda com un ins­tru­ment de pro­testa. Mun­ta­ner no va escriure mai lle­tres i sem­pre aga­fava poe­mes d’escrip­tors diver­sos, de cone­guts i de no tan cone­guts. La seva espe­ci­a­li­tat era musi­car-los de manera excel·lent. En la seva veu carismàtica, s’hi podia reconèixer l’ener­gia i la rebel·lia con­tra la dic­ta­dura i la inqui­e­tud que es res­pi­rava en la soci­e­tat en aquell moment ple d’espe­rança però encara dins la gri­sor del fran­quisme ago­nit­zant.

Cançó de car­rer es va publi­car a finals del setem­bre del 1975, dos mesos abans de la mort de Franco. Dona nom al disc la pri­mera cançó de l’àlbum, un poema de Joan Oli­ver, Pere Quart. La meva amiga com un vai­xell blanc és una de les ver­si­ons musi­cals més boni­ques que s’ha fet mai d’un poema de Sal­vat-Papas­seit. Salve, de Miquel de Palol és un clam d’alli­be­ra­ment (“els pins volen terra lliure / i els vents cri­den «lli­ber­tat!»). Perquè un dia torni la cançó a Sinera és una versió esplèndida del poema d’Espriu i Amb la boca tan­cada de Fèlix Cucu­rull és tot un mani­fest en una època de fos­cor, cen­sura i repressió en la qual por­tar el cabell llarg i empu­nyar una gui­tarra era un acte de resistència. També hi tro­bem Glossa en la mort de Mac Swe­e­ney, amb lle­tra de Ven­tura Gas­sol, que explica la lluita d’aquest polític irlandès acu­sat de sedició per part de la justícia britànica (això de la sedició ja estava inven­tat) i que va morir el 1920 a la presó després d’una vaga de fam. Els dar­rers ver­sos són una con­tun­dent decla­ració de prin­ci­pis: “Què en trauríem de viure aquesta vida, / ni de veure el som­riure d’uns ulls blaus, / ni de tenir la taula ben guar­nida, / si el cor ens deia, encara, sou esclaus?”

El 2018, tres anys abans de morir, es va fer un home­natge a Ramon Mun­ta­ner al Tea­tre Joven­tut de l’Hos­pi­ta­let en què diver­sos can­tants van inter­pre­tar les seves cançons. Al final de l’actu­ació, va pujar a l’esce­nari i va adreçar unes emo­ci­o­na­des parau­les al públic: “Les meves cançons són les vos­tres cançons.” El seu lle­gat ja forma part de la cul­tura cata­lana.