El brunzit de la broca

No hi ha cap ofici que desperti més pànic que el de dentista. Fins al punt que existeix la dentofòbia i una bona llista de pel·lícules sobre odontòlegs sàdics, començant per El dentista (1 i 2), seguint per La botiga dels horrors i acabant amb la tortura a Dustin Hoffman a Marathon man.

Dimarts tenia hora al dentista. No tinc dentofòbia, però no conec ningú que li agradi asseure’s en una butaca, obrir la boca i ser manipulat amb aquella broca que fa el sorollet lineal més terrorífic mai conegut. He buscat si hi ha un estudi que així ho acrediti, però amb les paraules clau a Google només apareix que els fans del reggaeton tenen un coeficient intel·lectual baix. Però això seria motiu d’un altre article. El d’aquest és explicar que tinc la sort d’haver triat el Pep Bizar. Té consulta a Sabadell, no tinc comissió i no escric per portar-li clients. Ho faig perquè no tenia un bon dia i tinc un llindar del dolor a anys llum dels personatges de Sylvester Stallone. De manera que li vaig dir al dentista, com l’acudit de l’ídem: “No ens farem mal, oi?” I, us ho asseguro, ni la punxada per adormir el nervi no vaig notar. Total, que vaig sortir feliç perquè el Pep fa la feina ben feta. I això, que hauria de ser norma amb tants anuncis pujolistes i de cervesa, en realitat no és fàcil de trobar. I, ara que ho penso, el noi del bar on em vaig prendre el medicament que tocava per a la petita operació, en veure que treia la pastilleta, em va portar un vas d’aigua sense que jo li ho demanés. I, mira, ara que s’ha posat tant de moda demonitzar la feina, amb l’argument que l’important és no sé quina collonada, sapigueu que pot fer feliç la gent. La que la fa i la que la disfruta. A menys que en realitat tingués raó el poeta Christopher Morey quan escrivia: “Totes les alegries les beneeixo, però ho confesso, no hi ha una emoció més gran que quan el dentista para el brunzit… i guarda la broca.”