Fer-se pobre sense creure-s’ho

En economia hi ha un fenomen que té molta incidència social però sovint passa més desapercebut del que seria necessari. Em refereixo a la pèrdua de poder adquisitiu dels diners. Aquest fenomen el copsen més les persones que van periòdicament al mercat i veuen com per omplir el cistell amb les coses habituals cada vegada necessiten més diners. Això passa perquè els diners valen menys i per comprar el mateix se’n necessiten més. Aquest procés d’empobriment de vegades és propiciat pel mateix govern com a fórmula per abaratir el seu endeutament, sobretot, com passa ara, si el govern no corregeix periòdicament els impostos que recapta d’acord amb la inflació. Deuen haver llegit més d’una vegada que Hisenda ha recaptat molt més que l’any anterior, i mai ens diuen quina part d’aquest increment és conseqüència de l’efecte de la inflació.

El Banc Central Europeu ha fet públic un estudi sobre el poder de compra dels espanyols des del 2000 fins al 2023 i ens diu que n’hem perdut un 43,79 per cent, que és com dir que allò que compràvem amb 100 euros el 2000, per poder tenir-ho el 2023 n’hem hagut de pagar 143,79.

Quins altres efectes més té per a tots nosaltres? En aquesta situació els més beneficiats són els que estan endeutats i els més perjudicats són els estalviadors perquè, sense fer res, de cada 100 euros estalviats en poder de compra ara en tenen 56,2, una pèrdua significativa especialment en el nostre país, on els estalviadors tenen al·lèrgia al risc i la banca ha estat molts anys sense remunerar els dipòsits dels seus clients per manca de competència.

Aquesta pèrdua afecta especialment el consum, i la contenció del consum impacta negativament en el creixement econòmic. Hem tingut la sort que el turisme ens ha ajudat, i també aquests centenars de milers d’emigrants que ens han arribat que, bé o malament, consumeixen. Els més beneficiats han estat els endeutats, que han vist com el seu deute perdia valor, i també els governs, perquè amb la inflació el seu endeutament es redueix a efectes reals.

Una bona política antiinflacionista, entre altres coses, seria fer una aposta molt significativa per la productivitat i que el nostre creixement, de què tant presumeixen els polítics, no fos el resultat del volum sinó de la capacitat de produir més amb menys costos; una constant que repetim sovint, però el nostre país suspèn cada any aquesta assignatura.

Aquest fenomen de pèrdua del poder adquisitiu també el podem extrapolar a molts serveis que presta l’administració. Imaginem-nos què representa això per a serveis ja tensionats per un mal finançament endèmic com la sanitat i l’ensenyament. I si, a més, com passa en el sistema sanitari, cada vegada són més els usuaris i els diagnòstics, les cures, els medicaments, són més sofisticats i més cars, deduirem fàcilment l’esforç que està fent el sector.

Sovint es diu que la inflació és un lladre callat que a qui fa més mal el seu robatori és a les persones de la classe més modesta, que no tenen coixí econòmic per amortir aquesta pèrdua que, en definitiva, afecta a tothom de la mateixa manera a l’hora d’anar a comprar i consumir serveis.

De moment el que podem dir és que des del 2000 tots ens hem empobrit pràcticament un 44% sense haver-nos adonat que ningú ens posava la mà a la cartera i allà on pensàvem que hi teníem 100 euros, si ho mirem bé, veurem que a l’hora d’anar a comprar o pagar un servei només n’hi tindrem 56.

Aquesta és una manera de fer-se pobre sense creure-s’ho. Una manera de mantenir-nos enganyats. Si els governs volguessin fer les coses correctament haurien de compensar-nos el cobrament d’impostos amb la inflació, però això és demanar massa.