Les inundacions del 1617

Els relats impresos de notícies comencen molt poc després de la invenció de la impremta. Es tracta d’una premsa encara no periòdica, però que es dedicava a esdeveniments oficials o impressionants. Una de les temàtiques importants foren els desastres produïts per la naturalesa –tempestes, erupcions volcàniques, terratrèmols, inundacions– en les relacions dels quals s’insistia que les catàstrofes eren càstigs divins que es produïen pels pecats comesos per la gent que els patia.

Una altra característica d’aquella primera premsa consistia en el fet que era extraordinàriament global. Les inundacions catastròfiques que va patir Catalunya la tardor del 1617 van ocupar relacions en castellà impreses, com a mínim, a Sevilla i València, i traduïdes, a Milà, París, Lió i Londres. Ens ocuparem aquí de la que imprimí a Sevilla a finals de 1617, o començaments de 1618, Alonso Rodríguez Gamarra. Es tracta d’un pamflet de quatre pàgines, el títol del qual comença així: Relación verdadera, que trujo Miguel de Valdeosero, correu de a caballo de su Magestad, del lastimoso diluvio que hubo el mes de noviembre de este año de 1617 en la ciudad de Barcelona y en otros lugares. Aquí se’ns ofereix la narració d’un testimoni d’una tragèdia que va afectar pràcticament tot Catalunya: la del correu Miguel de Valdeosero, que va anar a cavall des de Barcelona fins a Saragossa i, se suposa, fins a Madrid.

El reportatge comença afirmant que va ploure a Barcelona durant trenta-dos dies seguits, iniciant-se el diluvi el 29 de setembre. Després va arribar, segons sembla, una mena de dana: “Fue Nuestro Señor servido de enviar una tempestad por la mar con una contrabanda de vientos que parecía acabarse el mundo, dándose los bageles unos con otros.”

Miguel de Valdeosero marxà el 2 de novembre, havent d’anar sempre per llocs muntanyosos perquè els camins estaven sota aigua. Arribà primer a Molins de Rei, on les cases del carrer Baix havien desaparegut, com també la meitat del palau de la comtessa de Benavente. A Sant Joan Despí s’havia emportat l’església, la rectoria i moltes cases. A Martorell va ploure durant trenta hores, destruint un altre palau de la comtessa de Benavente, com també la rectoria, moltes cases més, l’ermita del Portillo i el pont de fusta. Just a temps, van treure quatre presoners de la presó, on l’aigua els havia arribat fins al coll. En un molí a Montserrat, un fill dels moliners, que no sabia nedar, es va llançar a l’aigua des de la teulada i va poder salvar-se, com també els pares, mitjançant una corda. Valdeosero es va quedar a Montserrat fins al 7 de novembre, esperant poder passar pel riu Anoia, fent-ho finalment mercès a quatre homes, que es van atrevir a acompanyar-lo fins a l’altra ribera. A Esparreguera s’havien perdut moltes cases i vides humanes, però s’havia salvat un nadó dels braços de la mare morta, sobre la qual havia caigut una biga. A Igualada havien desaparegut bona part de les muralles. A Lleida, al correu li va semblar que havia trobat el Judici Final, amb moltes cases, dos convents i l’ajuntament emportats, i on havia mort “infinita gente”. Deien que a Tortosa havien desaparegut cent cinquanta cases i dos convents, i s’havien ofegat moltes persones. El relat s’acaba a Saragossa.

Evidentment, els humans hem ajudat en els últims dos segles, i cada vegada més, que s’escalfi el planeta. Ara bé, de catàstrofes naturals n’hi ha hagut sempre. La notícia impresa per Alonso Rodríguez Gamarra és un dels moltíssims testimonis que ho deixen ben clar.