Tinta

L’empresa Pelikan ens ha fet saber unes dades que, a més d’un interès comercial, tenen una dimensió que podríem qualificar de pública, per no dir “social”. Per exemple, és ben significativa la informació següent: avui dia només es consumeix un 5 per cent de la tinta per a estilogràfica que es venia fa vint anys. Així demostra que l’any 1960 marca el començament de la ràpida davallada de l’ús d’aquesta tinta, provocada per l’aparició i l’èxit fulminant del bolígraf. Una altra dada curiosa és que aquesta indústria, que domina totalment el mercat de la tinta xinesa, en ven cada any dos milions de tinters. És possible –no en tinc referències– que la tinta xinesa hagi resistit millor, perquè sempre ha estat usada més professionalment que popularment; els dibuixants d’una agència de publicitat que conec la fan servir d’una manera habitual, encara que han canviat els instruments per a aplicar-la.

La notícia m’ha evocat els temps escolars, perquè jo sóc de la generació de la tinta. Vaig passar per la fase de la cal·ligrafia, una assignatura que, si no recordo malament, es deia “reforma de lletra”… Quina expressió. Mare de Déu! Les tres “reformes” consistien a aprendre a fer lletra anglesa, lletra rodona i lletra gòtica. En la meva escriptura actual no trobo cap indici d’aquelles pràctiques, que segurament es mantenien com una herència medieval, de quan els monjos copiaven minuciosament els llibres antics. Calia saber manejar amb traça el plomí –el tremp de la ploma– per a fer els “gruixos” i els “fins” reglamentaris. Vista a distància, l’experiència em sembla interessant des del punt de vista artesà, i segurament educativa pel que fa a la coordinació i autocontrol de moviments. El bolígraf no permet cap accentuació expressiva ni cap matís formal.

Després vaig viure l’estilogràfica i els seus fracassos. No era pas jo l’únic alumne que havia vist caure, impensadament, una enorme gota de tinta damunt la pàgina gairebé acabada d’una manera més o menys decent. Les estilogràfiques dels estudiants no solien funcionar gaire bé, potser perquè eren baratetes o, més probablement, perquè érem maldestres –almenys jo. Quan es carregava una estilogràfica damunt el pupitre podia passar tot. I, és clar, que es vessés el tinter. Els pupitres, les mans i les bates semblaven mostraris de tinta.

Tot això ha passat a la història, com el tinter comunitari que hi havia a la taula del mestre i que justificava alçar-se del banc, ni que fos per buidar l’estilogràfica i tornar-la a omplir. I em penso que la majoria d’infants d’avui dia no tenen la paciència xinesa que demana la tinta xinesa. Escriure s’ha fet molt fàcil, i hi ha una veritable passió col·leccionista de bolígrafs i retoladors. Potser, perquè és tan fàcil, cada dia es fa més mala lletra. Qualsevol dia es perdrà definitivament l’escriptura a mà, substituïda per automatògrafs.