Literatura magnetofònica

Algunes empreses americanes han començat a enregistrar en cassettes les grans obres literàries.

Podem imaginar sense esforç una colla de situacions curioses: per exemple, el conductor que en ple trànsit ciutadà “escolta” una novel·lesca aventura ambientada en un paradís tropical, la parella que va en una barca silenciosa sota la llum de la lluna, etc. No sé quines conseqüències pot tenir la simultaneïtat d’aquesta audició amb l’atenció obligada a semàfors, vianants que travessen, maniobres sobtades… És probable que una corrua de cotxes esbronqui amb el clàxon l’automobilista que no s’ha adonat de l’aparició del verd en el moment que el personatge de Dostoievski és a punt de matar la vella…

Aquestes cassettes són de lloguer, i es confia en la clientela femenina que, encara no “emancipada”, es dedica a fer les feines de la casa. Escoltar el Quixot, o el Hamlet, mentre es treu la pols o es frega el terra és realment una novetat, i pot proporcionar a les mestresses de casa una superioritat literària sobre els marits que, en els llocs de treball, només senten les històries més aviat poc suggestives de l’activitat laboral: instruccions del gerent, queixes dels companys i, a tot estirar, les estandarditzades melodies de la música ambiental.

La informació diu que aquesta literatura parlada té, però, un inconvenient: el volum. Calen una colla de cassettes per a recollir els centenars de pàgines de les grans obres mestres. En cassette, Guerra i pau fa deu vegades més embalum que en llibre. És clar, el recitat sempre és més lent que la lectura visual.

D’altra banda, la veu sol ésser una limitació, en el sentit que concreta un to, una intenció expressiva, una manera de valorar allò que es diu o que passa, mentre que quan hom llegeix en silenci disposa –cada lector– d’una llibertat absoluta per a interpretar els personatges, l’accent d’una frase, el clima d’una situació. Quan escoltem, ens trobem molt més condicionats que no pas quan llegim. Estic segur que els qui estem acostumats a llegir –i ho fem, per tant, bastant de pressa– ens posaríem neguitosos si haguéssim d’escoltar el Quadern gris o La plaça del Diamant a una velocitat imposada.

No vull dir que aquestes cassettes no siguin útils en uns casos determinats: hi ha invidents, per exemple, que demanen que algú els llegeixi un llibre. També és cert que hi ha gent que té “mandra” de llegir. I, si es posa de moda caminar, vet aquí la possibilitat de compaginar l’exercici amb l’audició literària. Hi ha el risc, és clar, que un dia vulguis fruir de la soledat i el silenci d’un bosc i et trobis que algú el pol·lueix literàriament amb Victor Hugo… inesperat substitut de Manolo Escobar.