Homer i Trump

Vaig seguir ahir atentament el discurs de Trump a l’interior del Capitoli tot just després de jurar el càrrec de president dels Estats Units i admeto la meva incredulitat primer i perplexitat final quan vaig escoltar-lo agafar el relleu del somni de Martí Luther King. A l’inici vaig dubtar del meu anglès, però la confirmació del missatge trumpista em va reafirmar un temor que va a l’alça; el poder de la narrativa, entesa com l’art d’elevar una història de la vida real, en la política contemporània. Sens dubte que les xarxes socials hi ajuden, però ahir escoltant el discurs de Trump em venia al cap l’èpica amb què Homer, el poeta clàssic, no pas el patriarca Simpson, va cantar les aventures de l’heroi Ulisses. En ambdós casos, la narrativa no és neutra, ja que tant Ulisses com Trump utilitzen el relat per consolidar el seu poder i donar sentit a la seva lluita, ja sigui contra el ciclop o contra els adversaris polítics. Això constata que les històries no són mai simples; són eines per construir significat i mobilitzar emocions, ja siguin literàries i ara polítiques, i ens ensenya que el poder de la narrativa no rau tant en la veritat objectiva dels fets, sinó en la seva capacitat per definir què és una lluita i qui és l’heroi, i en això Trump ha guanyat la batalla. Veurem, però, quina és la seva Ítaca.