Homer i Trump

Vaig seguir ahir aten­ta­ment el dis­curs de Trump a l’inte­rior del Capi­toli tot just després de jurar el càrrec de pre­si­dent dels Estats Units i admeto la meva incre­du­li­tat pri­mer i per­ple­xi­tat final quan vaig escol­tar-lo aga­far el relleu del somni de Martí Lut­her King. A l’inici vaig dub­tar del meu anglès, però la con­fir­mació del mis­satge trum­pista em va rea­fir­mar un temor que va a l’alça; el poder de la nar­ra­tiva, entesa com l’art d’ele­var una història de la vida real, en la política con­tem­porània. Sens dubte que les xar­xes soci­als hi aju­den, però ahir escol­tant el dis­curs de Trump em venia al cap l’èpica amb què Homer, el poeta clàssic, no pas el patri­arca Simp­son, va can­tar les aven­tu­res de l’heroi Ulis­ses. En ambdós casos, la nar­ra­tiva no és neu­tra, ja que tant Ulis­ses com Trump uti­lit­zen el relat per con­so­li­dar el seu poder i donar sen­tit a la seva lluita, ja sigui con­tra el ciclop o con­tra els adver­sa­ris polítics. Això cons­tata que les històries no són mai sim­ples; són eines per cons­truir sig­ni­fi­cat i mobi­lit­zar emo­ci­ons, ja siguin literàries i ara polítiques, i ens ense­nya que el poder de la nar­ra­tiva no rau tant en la veri­tat objec­tiva dels fets, sinó en la seva capa­ci­tat per defi­nir què és una lluita i qui és l’heroi, i en això Trump ha gua­nyat la bata­lla. Veu­rem, però, quina és la seva Ítaca.