La política del despropòsit

Massa sovint se’ns bombardeja amb proclames fetes d’estirabots, sobretot des de la política. Sembla un concurs per veure qui la diu més grossa. S’anuncien decisions sense cap ni peus, quasi sempre malintencionades. Es llancen així, de manera irreflexiva i sense desenvolupar. Un titular efectista! No cal acudir a Trump, Milei o altres mandataris caricaturescos. La política més propera, la que té conseqüències immediates en el nostre dia a dia, copia els mateixos models i les etziba pel broc gros. Abans de les festes nadalenques vam viure un ensurt que encara ens té esglaiats, per allò que quan s’anuncia una cosa, prepara’t per l’estocada! Em refereixo al decret de la conselleria d’Educació de suprimir la matèria de llengua i literatura catalanes al batxillerat com a matèria de modalitat, tot deixant-la com a optativa. Sembla que la pulsió ve motivada perquè el Ministerio, ves per on, vol homogeneïtzar els currículums, seguint la Lomloe, sense respectar que l’educació a Catalunya és matèria traspassada. Per sort la protesta del sector va ser immediata i la consellera Niubó va reaccionar dient allò de les línies vermelles i que no patíssim. I tant que patim, perquè sembla que la intenció és acatar i només retardar-ho un any! I tot això quan aquests dies plana una altra amenaça, que és la possible sentència del Constitucional contrària al model de l’escola catalana.

La meva alarma ve motivada per tantes dècades de despropòsits educatius. Quan es parla de llibertat d’elecció, ja hem begut oli. Llibertat d’elecció està molt bé per a certes matèries més especialitzades, però la llengua i la literatura, com les matemàtiques, les ciències, han de ser l’eix vertebrador de l’educació. Allò que constitueix l’esquelet sobre el qual s’aniran posant la resta de coneixements. Si això falla, l’edifici s’enruna.

Com a filòloga, pertanyo a la primera generació que vam poder estudiar filologia catalana –després d’haver-me llicenciat en història de l’art– i, gràcies a uns professors generosos i ben disposats, vam descobrir i anar recuperant una tradició literària que ens havia estat manllevada. Molts de nosaltres, malgrat tenir altres oferiments laborals, vam triar l’ensenyament secundari o universitari, per transmetre allò que la dictadura ens havia literalment estafat. Sí, pertanyo a aquella generació de PNNs que vam lluitar a base de mobilitzacions i de molta feina, per dignificar els instituts i, de primer voluntàriament i després ja dins l’horari lectiu, vam començar a ensenyar llengua i literatura catalanes. No teníem materials i vam haver de fer llibres de text, i també edicions didàctiques dels autors clàssics de la nostra literatura, sempre amb la complicitat de les editorials.

Només han passat dues generacions i assistim a un intent de retrocedir en tot: continguts i metodologia. Es continua estafant els nostres infants i joves amb pedagogies ineficaces, poc rigoroses i gens exigents. Sempre busquem a fora qui ens inventarà la sopa d’all, quan som una cultura de grans pedagogs i tenim un professorat de primer nivell a qui es colga de decrets i normatives i no s’hi compta mai per establir criteris. Per això trobo tan trist que el president Illa hagi de confiar i dedicar els recursos que falten al professorat i als centres a l’OCDE, tot fent gran proclama del conveni signat amb el director de la secció d’educació, Andreas Schleicher. Quan sabem que quasi la meitat dels professors de llengua i literatura catalanes no són ni filòlegs, quan s’exhibeix que això havia de ser un tapaforats que s’ha anat enquistant, em pregunto què fem per resoldre una situació que fa anys que empitjora?

La literatura no sols et situa dins d’una tradició cultural, et forneix un model de llengua necessari, el millor, un imaginari col·lectiu que serveix per integrar gent vinguda d’altres tradicions. A què treu cap fer campanyes d’impuls de la lectura, lamentar-se d’informes PISA, anar venent fum i panorames desastrosos, si no assegurem el que és fonamental? Com arribarem a tenir bons lectors si no han tingut accés a bons models? Per què els joves no han de conèixer la llarga i exquisida tradició de la nostra literatura, fundacional en l’imaginari europeu? Com es formaran un criteri per continuar llegint els nostres bons autors contemporanis? Quina continuïtat tindrà la nostra literatura? Les campanyes no asseguren lectors, quedar atrapat per un bell poema o per històries ben escrites, sí!