La boia de Vicenç Furió

El primer record que tinc del Vicenç Furió és bibliogràfic. Jo encara era estudiant d’història de l’art i algun dels meus professors em va fer llegir la seva Sociologia de l’art (1995), que acabava de veure la llum. Vaig tornar a saber d’ell uns anys després quan el meu director de tesi va parlar-me d’un professor de la Universitat de Barcelona que anava com boig buscant gravats antics. I aquesta era la imatge que en tenia, perquè no el coneixia personalment. La trobada física no va arribar fins al 2017, quan tots dos vam coincidir en un curs que el Francesc Fontbona va organitzar a la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Recordo una nit, asseguts tots tres en una mena de terrassa, comentant anècdotes i vivències de les nostres respectives històries de l’art, perquè cadascú ha tingut els seus interessos i ens hem apropat a la disciplina de maneres diferents. Algunes de les històries que va explicar-nos el Vicenç les ha recollit a La boia. Vivències i art (Llibres Parcir, 2024), un petit llibre que es llegeix en un sospir i que et deixa amb les ganes de més.

Aquell dia a Prada el Vicenç va parlar-nos dels viatges i les bogeries que ha fet per aconseguir un determinat gravat, o de la seva afició juvenil al pòquer, però també de determinades experiències estètiques viscudes a través de la contemplació d’obres d’art. Tot això queda recollit al llibre, que ens mostra un historiador de l’art inquiet i bellugadís a qui no li fa mandra agafar un avió per anar a mirar i tocar un gravat concret de Dürer que es conserva a les reserves del British Museum de Londres. Tots coneixem historiadors de l’art que no treuen el nas de la pantalla de l’ordinador i que tenen un desconeixement magnífic i absolut de la materialitat de les obres, però no és cas del Vicenç. Ell és d’aquells que miren i escruten fins al fons, preguntant-se pel to d’una tinta, per una diagonal en una composició o per què les marededeus i els jesusets de les pintures medievals no es miren als ulls. Res li passa per alt.

Aquesta mirada intensa té una projecció en les sensacions que experimenta quan s’enfronta al seu objecte d’estudi, que resten perfectament reflectides al llibre amb una prosa àgil, depurada i que fa de molt bon llegir. Transmetre el que se sent quan t’interpel·la un àngel de bellesa torbadora esculpit per Bernini, o quan et coles en un edifici per visitar el pis on vivia Giorgio Vasari, no és una tasca senzilla perquè pots caure en l’exercici hedonista o banal. No és el cas del Vicenç, que fa arribar al lector amb precisió quirúrgica un catàleg entomològic de les vibracions que l’historiador de l’art experimenta amb la troballa acadèmica o amb la mirada contemplativa. Del rigor al plaer de l’experiència estètica. No hi manquen les aventures del col·leccionista que, com el caçador, frueix dels moments abans que la presa li caigui a les mans. Subhastes, antiquaris i llibreries de vell són el seu ecosistema, un món sempre escàpol i que el Vicenç acosta al lector a través de la mirada del col·leccionista que sap destriar el gra de la palla. I hi apareixen, és clar, les debilitats, perquè el col·leccionisme és un virus irracional que costa d’explicar. I quan el tens inoculat, el cuc va amb tu fins al final, no hi ha vacuna.

L’aparició d’aquest llibre és motiu de celebració perquè reivindica un ofici i un col·lectiu que els darrers anys ha perdut centralitat en la cultura catalana. Els historiadors de l’art ens hem anat fent invisibles, ja sigui per una escarransida presència mediàtica, per un interès escàs a l’hora d’incidir en debats de país o per un tancament en la torre d’ivori acadèmica. Hem perdut connexió amb la societat i cal recuperar-la, entre altres coses, amb llibres com aquest que pouen en un gènere d’èxit més enllà de les nostres fronteres, el de l’historiador que explica amb visió divulgativa allò que ha viscut, el revers de la història de l’art. A banda dels llibres recents del Daniel Giralt-Miracle i l’Artur Ramon poca cosa més s’ha editat a casa nostra d’aquest tipus. Històricament s’ha trobat a faltar que grans personatges com Joaquim Folch i Torres o Josep Gudiol Ricart, per citar dos exemples conspicus, no deixessin testimoni dels reversos del seu ofici, segurament per raons diverses que podem intuir. Esperem que, en el futur, el camí obert sigui resseguit per altres. En Vicenç Furió ja ha plantat la seva boia i allà queda com a fita.