Eufòria

En temps de pandèmia, vam edulcorar les restriccions d’aforament dels museus. “Ara és l’hora per poder contemplar les obres d’art sense empentes ni tufs de suors alienes.” A mi, sincerament, estar en un museu buit em va causar tristesa, i més aviat em venien ganes de marxar-ne. No ho vaig disfrutar gens. També va ser una època en què els directors dels equipaments van filosofar amb una mena de futur en què ja no hi hauria grans exposicions dites blockbusters, que són aquelles minades d’obres mestres i d’artistes top vingudes d’arreu, caríssimes pels costos del transport i les assegurances. La pandèmia, deien, marcaria un punt final a un model de museus més vistos com a empreses que no pas com a institucions culturals. En la nova era, continuaven dient, la recerca de les pròpies col·leccions, l’aposta pels artistes menys comercials i l’atenció al públic local, en detriment del turístic, guanyarien pes. Cinc anys després, sembla bastant evident que el model que s’ha acabat imposant és el mateix que hi havia el 2019. O si més no la forma de comunicar-se a fora i de celebrar el que es considera un èxit torna a ser exactament la mateixa. Tots, o gairebé, els museus de Barcelona van rebre l’any passat tants o més visitants que el de l’últim any abans de la irrupció del virus. No sé pas on ens portarà tanta eufòria.