Jutges que intimiden

L’any 1988 l’Audiència de Lleida va sentenciar sobre un cas que en aquell moment es qualificava d’abusos deshonestos. Es jutjava el cas del propietari d’una empresa que va agredir sexualment una treballadora, i la resolució es va conèixer com “la sentència de la minifaldilla” per la consideració que feien els magistrats: la treballadora es va presentar a la crida del seu cap “amb una minifaldilla que li donava un aspecte especialment atraient”, de tal manera que l’acusat, “visiblement impressionat”, li va manifestar que “si accedia als seus desitjos libidinosos” li prorrogaria el contracte, mentre li tocava el pit i el cul. L’home va ser condemnat a pagar 40.000 pessetes de multa. El cas em ve al cap després d’escoltar part de l’interrogatori del magistrat Adolfo Carretero cap a Elisa Mouliaá, que ha denunciat per agressió sexual Íñigo Errejón. L’interrogatori és especialment dur i farcit de prejudicis cap a la denunciant: “No serà que vostè sí que volia quelcom amb aquest senyor i, en no correspondre-li, l’ha denunciat perquè s’ha rigut de vostè?”, li pregunta en un moment donat. També la interroga amb cruesa sobre aspectes de la denúncia, amb un estil que fa pensar a qualsevol dona víctima d’una agressió si val la pena sotmetre’s a aquesta situació. Allò que se’n diu revictimització. És a dir, obligar la dona a reviure una situació traumàtica que li fa tornar a assumir el paper de víctima. Han passat 37 anys de la sentència de la minifaldilla, però hi ha estils que encara perduren entre els jutges. I després es preguntaran que per què hi ha tantes dones que no denuncien.