Quedar-se al poble

Ell era músic i a ella li agra­dava ballar. Així es van conèixer. Fa cin­quanta anys, però, en Josep Esgleyes va dei­xar de ser el trom­pe­tista de l’orques­tra Jadris per com­prar un local al car­rer Major de Celrà i obrir-hi, amb la dona, Rosa Miquel, una car­nis­se­ria. A baix el negoci i a dalt, la casa. Com sem­pre s’ha fet. Ca l’Esgleyes va tan­car el 2007 amb la jubi­lació de la Rosa Miquel. Des­co­nei­xia la història men­tre m’espe­rava, en una de les tau­les altes, al cos­tat del que havien estat unes esca­les de pedra picada, ara amb el pas tan­cat, i que ser­vien d’expo­si­tor per a la revista La Llera . Per fer temps, el vaig per­dre, amb el cap cot, mirant la pan­ta­lla del telèfon mòbil, absorta en un món que s’enfos­queix amb la mateixa rapi­desa amb la qual el meu dit la il·lumina llis­cant per titu­lars, imat­ges..., un gar­buix d’esce­nes, fei­xos de rea­li­tat, addic­ti­ves en l’hora fos­cant, que m’allu­nya­ven del caliu de veri­tat, del petit cos­mos vital que és sem­pre un bar sense neons estel·lars, en un nucli antic, encara que no sigui del car­rer Major del teu poble. Si hagués alçat el cap m’hau­ria fixat amb dete­ni­ment, al compàs del glop de cer­vesa que en Fer­ran Gui­llau­mes m’havia ser­vit, en l’entorn i hau­ria bus­cat on devia ser el tau­lell on els seus avis desos­sa­ven pollas­tres i pica­ven carn de porc i vede­lla per al far­cit dels cane­lons. Fa cinc anys que va reo­brir la per­si­ana de Ca l’Esgleyes i va can­viar l’avi­ram i la xar­cu­te­ria per hum­mus d’eda­mame i pastís de crema de lli­mona amb merenga que és encara més deliciós si s’acom­pa­nya de les ria­lles d’ami­gues que, al cap­da­vall, són l’empenta que ens sos­treu de les pan­ta­lles i ens abo­quen, de pet, a la vida, la de prop, la dels veïns, la dels pobles, la que torna a tenir el car­rer Major de Celrà, com tants car­rers Majors hi ha, amb l’ànima per­duda, amb massa per­si­a­nes abai­xa­des. Empenta i ànima com la que mou la peri­o­dista cel­ra­nenca Mar Camps Mora a con­vo­car, a l’hora fos­cant, al bar Nimú que ara és Ca l’Esgleyes, a una lec­tura de relats eròtics de la Col·lecció Idil·lis , diri­gida per Laia Regincós, de l’edi­to­rial Ela Gemi­nada, i evo­car així la carn que es desitja, s’abraça i es xucla. Són joves que han fet de la Llera, pai­satge d’infan­tesa, un esce­nari de futur, un pro­jecte de vida; que­dant-se al poble.