L’estat del malestar

Com que no sortim de les crisis, rellegeixo l’assaig de Jordi Bosch Meda, premi Humbert Torres 2011, el títol del qual manllevo per a aquest escrit, que analitza les causes i les conseqüències d’aquella crisi econòmica, social i immobiliària que arrencava el 2007, i les contradiccions del discurs oficial.

La tesi que defensa l’autor és que no era una crisi imprevisible ni inevitable, al contrari, era l’únic resultat possible ateses les mesures econòmiques i polítiques adoptades. I que la corrupció de les elits polítiques i econòmiques i la globalització impossibilitaren qualsevol actuació. Els resultats van ser la substitució dels tres pilars originals de l’estat del benestar, democràcia, capitalisme i estat social, per corrupció, globalització i desigualtat. El trinomi que, segons l’autor, defineix l’estat del malestar. Amb una arquitectura capitular, el primer dels quatre apartats analitza des d’una perspectiva històrica, política i econòmica la formació dels dos grans desencadenants de la recessió: la crisi financera i la bombolla immobiliària. El segon, dels capítols, tracta la veracitat del discurs oficial sobre la naturalesa imprevisible de la crisi i, per tant, si era o no inevitable. El tercer, la relació entre les elits polítiques i les econòmiques a partir de tres eixos: la incompetència, la negligència i la corrupció. I, finalment, el quart, n’analitza les conseqüències econòmiques i socials, d’aquesta crisi. Centrades, totes aquestes anàlisis, en dos marcs concrets, els Estats Units i l’Estat espanyol, tenint també present, però, l’impacte en la resta de països de l’Europa de la Unió.

I a quines conclusions arriba, l’estudi? Doncs que la combinació simultània d’esclat de la bombolla immobiliària i de fallida del sistema financer és un dels pitjors escenaris econòmics possibles, amb un efecte devastador en l’economia i en les condicions de vida de la població més vulnerable. I la recuperació econòmica tot just havia començat en aquells països que van patir amb major intensitat l’especulació immobiliària quan va arribar la pandèmia de la covid. I llavors què, si plovia sobre mullat? Si restablir l’equilibri entre sectors productius, relaxar l’endeutament privat i reactivar l’economia no va ser gens fàcil fa més de quinze anys i encara no ens n’havíem acabat de refer; si encara s’elevaven més els nivells d’atur, la pobresa augmentava de manera imparable i moltes llars veurien caure inexorablement el seu nivell de vida. I això passava quan ja havíem viscut els bancs rescatats amb diner públic i el ciutadà contribuent abandonat a la seva sort. D’aquella crisi, el sistema n’havia socialitzat les pèrdues entre els més vulnerables, amb una consegüent desigualtat social ben visible. Si llavors i ara, doncs, som conscients que per reparar aquests desequilibris socials podem necessitar anys i afectar diferents generacions, i hi sumem el paisatge després de la batalla del coronavirus, ja ens intuïm socialment encara més desiguals i amb un sistema econòmicament encara més inestable. En crisi permanent.

I la cultura, llavors i ara, en totes les seves disciplines i en tots els seus llenguatges, se’n ressent, i de quina manera, de l’enfonsament de l’economia. Perquè no és nou que el binomi economia i cultura presenta sempre dificultats de conceptualització, que van des de la mateixa definició dels continguts inclosos sota l’epígraf economia de la cultura fins a la delimitació de l’àmbit de discurs que correspon a aquesta disciplina. És innegable que les activitats culturals incrementen la capacitat innovadora d’una població i condicionen la seva cultura empresarial, alhora que són un factor determinant en l’atracció de capital humà qualificat.

En una estratègia en què l’oferta de qualitat de vida és un element central per atreure treball qualificat i talent, el patrimoni cultural i les polítiques per conservar-lo i per desenvolupar-lo són crucials. I per aquest camí la política cultural pot incidir en la competitivitat econòmica. Avui, però, el sector cultural passa per una situació diríem que complexa, pel gran nombre d’institucions culturals, per la contenció en les ajudes públiques i pel condicionament del consum per les noves tecnologies. I com que la cultura ens aporta un estat de benestar potser cal un nou model de màrqueting per aquests entorns tan acceleradament canviants.