Noms

L’actual president dels EUA (no vull anomenar-lo), l’home que ha demostrat que, efectivament, als Estats Units qualsevol pot ser president, ha decretat que el golf de Mèxic s’haurà de dir golf d’Amèrica. Ja n’hi ha prou de fer servir noms de països de segona! A la Rússia putinesca s’han afanyat a reclamar canviar mar Negre per mar de Rússia. La batalla per anomenar és tan vella com la història i els qui posen els noms són els vencedors. Si el tren para a Waterloo serà una estació anglesa i si es diu Austerlitz deu ser a França. Tot depèn de qui va guanyar la batalla: Wellington o Napoleó. Els de la meva generació, anant pel món, ens vam fer un tip d’aclarir que érem de Catalonia, un nom exòtic que requeria aclarir que es referia a la “regió” de Barcelona. La següent generació ha creat eslògans en la mateixa línia: “Catalonia is not Spain”. Els toponímics són inestables i un repàs als canvis dels noms dels carrers de qualsevol ciutat acaba convertint-se en una lliçó d’història aplicada. Una crònica de vencedors i derrotats. La faula de la tortuga i la llebre és un mite consolatori que el grec Isop va confegir per portar la contrària. Isop només volia recordar que el petit té les de perdre, a menys que sigui enormement astut. Això fa que als països petits, com el meu, proliferin els milhomes suposadament astuts. En la vida real, la llebre no fa migdiades, va per feina i no perdria ni una vegada una cursa contra una tortuga. En el concert de les nacions, imposar el nom de les coses és certificar la victòria textual després d’haver guanyat la batalla real. I al món d’avui segueixen les batalles textuals aquí i allà: Macedònia és Grècia? Depèn de a qui ho preguntin. El mar del Sud de Xina té un nom diferent per cada nació que el comparteix. Índia és el nom oficial del país, però els que hi viuen en diuen Bharat, en hindú. A l’Iran parlen del golf Pèrsic, però els àrabs en diuen el golf d’Aràbia... En les narratives nacionals el nom sempre fa la cosa.