Les noves estretors

Per qüestions acadèmiques estic repassant el famós Glosari d’Eugeni d’Ors, la secció del diari La Veu de Catalunya des d’on pontificava el principal ideòleg del Noucentisme. L’editorial Quaderns Crema, fundada per Jaume Vallcorba, va tenir l’encert d’aplegar-lo en una col·lecció de sis volums. A la columna del dia de Sant Jordi de 1917, que es va titular “Les estretors”, s’hi explicava que a Barcelona “l’espai resulta ja massa reduït per l’espessor de la populació [sic]. Pugen lloguers, pugen solars. Quina posició modesta podrà realitzar, com en tantes capitals estrangeres, el bon ensomni de la caseta pròpia, dels dos dits de jardí per respirar?”. Unes línies més avall, Xènius proposava una solució: “Bona marxa de comunicacions, per terra, per sota terra o per l’aire, a fi que l’espai de Barcelona s’estengui costa avall, costa amunt, muntanya enllà”. L’ideal de la Catalunya-ciutat dels noucentistes prenia aquí un caràcter físic. Més de cent anys després, els problemes són els mateixos: parlem del preu de l’habitatge, de la bonificació del transport públic, del traspàs de la gestió dels trens. Segur que l’Ors de 1917 quedaria bocabadat amb la interconnectivitat actual del país, però en el seu temps Catalunya tot just rondava els dos milions d’ànimes. El somni de “la caseta pròpia” i els “dos dits de jardí” es va concretar una dècada i mitja després de la seva mort en milers de quilòmetres de carrers d’urbanitzacions desarrelades. Si cerquem a l’hemeroteca un exemplar del diari on sortia imprès l’article que comentàvem, la sensació d’estar fent tombs en una sínia s’accentua. S’hi recull el discurs d’un polític de la Lliga, pronunciat a Centelles, que diu que “Catalunya ha de ressorgir o ha de morir definitivament”. També que Francesc Layret demanà “respecte a la llengua catalana i a l’autonomia de Catalunya” des de l’Ateneu Gracienc. Així estem, encara.