Pla i família

Fa unes setmanes que llegeixo cada vespre un capítol d’Un cor furtiu, el llibre que ha escrit Xavier Pla sobre la vida de Josep Pla. Sense comptar les fonts bibliogràfiques i l’índex, aquest llibre té més de 1.400 planes. Una bestiesa en temps de presses i de rendibilitat, de gent que fuig del que era Twitter però no de Netflix. Si no és que al darrere hi ha un autor que té una passió d’aquelles que no es cotitzen a cap borsa i a ben pocs mercats, i si no és que ja es guanya la vida fent també altres feines, com per exemple classes, no hi ha gaire ningú que pugui escriure llibres com aquest. I tampoc no hi ha tanta gent que tingui tant de temps, tanta passió o tanta curiositat per llegir-los. Aquestes ratlles, però, no volen ser cap crítica d’Un cor furtiu. Ho sabem tots també: si és que se n’han arribat a fer mai, avui ja no s’escriuen gaires crítiques després d’haver llegit bé el llibre de què es parla, sense ser amic de l’autor, sense que hi hagi la voluntat de voler imposar un ego sobre algú o sobre la feina d’algú que escriu. En definitiva, no es fan gaires crítiques sense que hi hagi un interès que va més enllà de l’interès pel llibre.

No és el meu cas ni em sembla tampoc que el llibre d’en Xavier Pla necessiti que ara jo en parli. Ens coneixem moderadament, prou perquè sapiguem que compartim en part l’interès per uns mateixos temes. Un dels grans temes seus: en Josep Pla. Deu ser en part per això que aquest llibre té més de 1.400 planes. De molt bon llegir, sí, però al costat de capítols molt interessants n’hi ha d’altres –força menys– que no hauria passat res si fossin més curts. És que 1.400 planes en general són excessives per a una vida, fins i tot per a una vida com la que va tenir Josep Pla, plena de moments històricament molt interessants, però amb altres de molt personals, tan poc transcendents com a qualsevol altra vida.

Val a dir que Xavier Pla ho ha tingut un xic fàcil per poder arribar a saber tantes coses de l’altre Pla, perquè, a més de “la diabòlica mania d’escriure”, tal com deia ell mateix, Josep Pla tenia la mania de guardar-ho tot. També la va tenir Ramon Llull, molts segles abans, ja que, segons ens explicava la professora Lola Badia o el professor Modest Prats, va aconseguir guardar molts dels seus llibres gràcies als missioners del monestir de Randa i als cartoixans de Vauvert. Pla va guardar moltes de les cartes que va rebre, molts dels seus articles i molts altres papers personals gràcies a la seva família, a gent que va estimar-lo, com Adi Enverg, i a amics, com ara Alexandre Plana, l’oncle Alexandre, tal com li deien Pere i Josep Pla, perquè va ser quasi un més de la família.

I és aquí a on volia anar a parar: a la família. Jo no sabia tan bé com ara que feia molts centenars d’anys que els Pla vivien al mateix mas o molt a la vora. Generació rere generació. Una família arrelada en un lloc, en un país, en una tradició i en una cultura. Una família, a més, acostumada a fer pinya. I això és important, molt important, perquè, independentment de les qualitats innegables i de la seva obsessió per escriure, independentment dels problemes econòmics que va tenir aquesta família, Josep Pla va créixer amb la seguretat de poder comptar sempre amb els de casa. Ja llegiran, si els ve de gust, les planes sobre la seva relació amb Adi Enverg per entendre per què ell, tan arrelat a un país i a una gent, va ser incapaç de formar-ne una. El dia té vint-i-quatre hores per a tothom. En part deu ser això. I, si es volen fer seriosament, a la vida no em sembla que es puguin fer gaires coses. Una. Potser dues. Qui prova de fer-ne tres potser estira més el braç que la màniga.

Escric tot això perquè, avui que de famílies n’hi ha cada cop menys, avui, ja sigui perquè no troben feina i/o perquè els crida l’esperit d’aventura, molts joves de casa nostra estan disposats a marxar del país i a anar a viure lluny, molt lluny dels seus. Pla, que també va anar lluny, que no va parar de voltar fins als quaranta anys, va saber sempre que tornaria per fer el que ell mateix n’hauria dit una cosa sèria, una cosa com és ara deixar el periodisme i escriure llibres. I va saber, molt més que no pas molts joves d’avui, que si podia tornar era també gràcies al suport dels de casa seva. Sol i solitari, solter, doncs, però al mateix temps acompanyat. I també pels amics, pels coneguts i pels saludats, com deia ell. Tanmateix, avui, desapareguda la classe de família que Pla va conèixer, desaparegudes moltes tertúlies, molts ateneus i bona part de la vida social, quan siguin més grans, on trobaran els joves d’avui el suport, la seguretat, l’acompanyament amb què Josep Pla comptava?