Tants caps, tantes repúbliques

Si durant sis anys el Consell de la República ha estat regit per la figura indiscutible de Carles Puigdemont, el procés electoral que s’ha obert per a rellevar-lo ha fet aparèixer sis candidats. Aquest fet, que es podria interpretar com un èxit de la democràcia interna de l’entitat, com el resultat d’una ebullició fructífera, fa pensar més aviat en un símptoma preocupant de confusió i divergència. Perquè no es tracta d’un simple relleu en una entitat recreativa que fa mudar els qui la representen, sinó d’agafar les regnes d’un ens que pretenia representar la Catalunya sobirana gràcies a un dels darrers gestos unitaris que l’independentisme va aconseguir articular abans de la davallada caïnita. Perquè aquest consens estratègic s’ha perdut i s’ha hagut de refiar de la simbiosi juntaire per sobreviure. Perquè tot i conservar al voltant de 90.000 inscrits, ni són tots els que s’havia proposat reunir per esdevenir una nació virtual, ni la gran majoria dels que en són saben exactament de què formen part. Perquè no ha tingut cap transcendència rellevant en la política parlamentària interna del país, ni ha aconseguit ser reconeguda com una organització d’alliberament nacional de l’estil del Front Polisario o del govern tibetà a l’exili. Perquè, ara mateix, el Consell està hipotecat per les acusacions d’usos indeguts de fons pel que fins ara n’era el vicepresident, l’exconseller, exeurodiputat i ara també candidat Toni Comín. I finalment, perquè la majoria de propostes programàtiques que presenten els diferents aspirants a presidir-lo són com perdigonades a la lluna, a cada una de les llunes que cada candidat observa amb el seu particular telescopi. Per tot això, per a la mateixa credibilitat del Consell i per a l’estat d’ànim dels que hi creuen i en formen part, seria bo veure menys interès a inflar globus, més consens interior, més autocrítica i més determinació per corregir una trajectòria clarament insatisfactòria.