Ens quedem amb això

Jo mateix, fetitxista com soc, vaig voler deixar constància del gol que Christian Stuani va marcar contra l’Arsenal. Era l’empat a dos i es convertia en una fita històrica i simbòlica. No vaig gravar el gol, és clar, sinó la celebració a la graderia: la música que accentua l’emoció, el goig de l’aficionat, les abraçades dels jugadors i, sobretot, el marcador lluminós que certifica el 2 a 2... i que, en el mateix moment de la felicitat, ja advertia que la validesa de la jugada estava en dubte. Com ja sabem, al final, amb la precisió dels temps moderns, per la misèria d’un mil·límetre, el gol va ser anul·lat. És igual. Això és el que va dir l’entrenador del Girona: “Per a nosaltres, és gol. Ho hem pogut celebrar. L’hem pogut celebrar tots. Ens hem pogut abraçar i ens quedem amb això.” El mateix Stuani, que va entendre aquell xut, primer com un regal dels déus i, després, com una venjança cruel del destí, va declarar que estava content perquè, almenys, els seus fills, per uns instants, van gaudir de la joia.

Pier Paolo Pasolini, en aquell fantàstic article sobre futbol (“Il calcio è un linguaggio con i suoi poeti e prosatori”), va definir així la idea del gol: “En el futbol hi ha moments que són exclusivament poètics; es tracta dels moments del gol. Cada gol és sempre una invenció, una pertorbació del codi. El gol és ineluctabilitat, fulguració, estupor, irreversibilitat. Com la paraula poètica.” Tant és, doncs, que l’heroïcitat de Stuani no fos tangible en el marcador. En el terreny de les il·lusions ho va ser. Com ho ha estat la trajectòria d’un club modest com el Girona en la màxima competició. El Girona ha viscut un somni sense correlat real. Aquest no és un article sobre futbol, sinó sobre la nostra vida. Ja ho deia Shakespeare a La tempesta: “Estem fets de la mateixa matèria que els somnis.” Per cert, en el temps de Pasolini, quan les coses eren irreversibles, el gol de Stuani hauria valgut.