De Lluís a Lluís

Ara que és temps de resistència té tot el sentit tornar als resistents de sempre, als mestres de la gota malaia, de la protesta pacífica, sostinguda, insubornable. A Catalunya aquesta escola porta un nom, el de Lluís Maria Xirinacs, a qui es pot definir com l’exemple de la determinació personal com a camí per aconseguir un noble propòsit. La idea és molt simple: no et preguntis què fan els altres per construir un món millor, fes-ho tu i en tot cas els altres ja vindran al darrere.

I això és el que va fer tota la vida Xirinacs, un home d’acció determinada i determinant que aquest any està doblement d’aniversari. El 1975, l’aleshores sacerdot i activista va iniciar l’acció de pacífica protesta per la qual va agafar molta notorietat en posar en marxa per iniciativa pròpia una campanya per l’amnistia dels presos plantant-se durant dotze hores al dia davant de la presó Model de Barcelona. Aquest any es compliran 50 anys d’aquella iniciativa de dignitat personal a l’entorn de la qual va néixer un compromís social, comunitari, perquè van ser molts els que es van acabar acostant fins al carrer Entença per acompanyar Xirinacs en la seva reivindicació.

La commemoració d’aquells fets es farà durant aquest 2025, però de moment ahir el que es va voler fer va ser recordar els 25 anys d’una altra campanya que Xirinacs va engegar l’1 de gener del 2000 amb la seva presència a la plaça Sant Jaume de Barcelona. L’home que aleshores havia abandonat el sacerdoci per abraçar la filosofia, sense deixar de militar mai en la mateixa idea política, es va plantar nou hores al dia al cor de Barcelona amb l’objectiu de reivindicar la creació de l’Assemblea dels Països Catalans com una eina indispensable per assolir l’objectiu major de la plena sobirania dels territoris de parla catalana. Una vegada més el seu compromís amb les idees i, d’entre totes, una de primària, simple i arriscada: “La independència no es demana, es pren.”

I aquesta és la idea que ahir va tornar a ressonar, durant tot el dia, a la mateixa plaça que Xirinacs va trepitjar el gener del 2000. Amb un acte organitzat per la Fundació Randa –entitat que promou el llegat i l’obra del polític i pensador que va anar a buscar la mort el 2007 als boscos del Ripollès– i l’Assemblea Nacional Catalana, organització empeltada de la manera de fer del popular Xiri i que obligadament transita avui desbrossant els feixucs camins de la resistència. La commemoració va implicar activistes d’una i altra entitat que van rellevar-se en el gest d’estar plantats a la plaça, llegint el manifest Crida 2000 Països Catalans, que va redactar Xirinacs.

I el primer a engegar l’acció va ser en Lluís, barceloní de naixement emigrat a pagès que va retornar ahir a la seva ciutat per experimentar el fred que hi fa a Sant Jaume un matí de gener, quan s’està plantat a la plaça, per molta gorra, guants i roba d’abric que es porti. Una cosa és el fred físic, que se suporta, i una altra és el fred emocional o polític que deixa gèlid quan es constata que idees com la de Països Catalans deixen indiferents carrers i places.

Per això, aquesta crònica acaba en el mateix punt on ha començat. És hivern i es preveu llarg i cru, és temps de resistència, temps per agrair a en Lluís que ahir acceptés passar fred a Sant Jaume per mantenir la flama.