No és or...
¡Al loro, que no nos embauquen, que no estamos tan bien! (gastronòmicament parlant). Almenys això és el que em trobo amb relativa freqüència en el meu periple per la restauració catalana: 1) Enunciats grandiloqüents i/o inexactes (i a vegades enganyosos). 2) Amanides amb poca gràcia i molta fullaraca. 3) Per-versions com els ous trencats (uns simples ous ferrats –sovint mal fregits– amb quatre patatotes olioses, res a veure amb l’original madrileny). 4) Arrossos i pastes “cruixents” (al dente no és quasi cru, senyors!). 5) Pa amb tomàquet potiner (triturat amb túrmix). 6) Peixos i carns amb un punt de cocció inadequat, amb guarnicions reiteratives i salses afrancesades (amb un excés de nata i/o mantega); sofregits sense paciència. 7) Postres clàssiques mal adaptades: tarta Tatin, soufflé, coulant, cheesecake, carrot cake, tiramisú... 8) Tapes reescalfades (braves, croquetes, morro...) o més velles que Matusalem; entrepans fets amb antelació. 9) Proliferació sistemàtica –amb un cert esnobisme– de tècniques cada vegada menys revolucionàries: escumes de sifó, esferificacions, liofilitzacions, cuina al buit, en nitrogen líquid, maridatges extravagants... 10) Servei de sala diligent i voluntariós, però sovint llec. 11) Racions minses, preus inflats. Adrianejar no és pas això! PD: No dic que aquests exemples siguin majoritaris, però sí suficients per afirmar que “no és or tot el lluu”.