De reüll
La deixadesa
A Saragossa va pujar al tren un matrimoni d’edat avançada. El revisor, després d’haver-los acomodat, va buscar espai per encabir les maletes. Havia recol·locat l’equipatge de tots els viatgers de manera civilitzada i així no aparentaven l’embalum, acolorit i atrinxerat als laterals de les portes. Durant el trajecte d’un viatge llarg, amb diferents parades, el revisor va freqüentar el vagó demanant si mancava res de la cafeteria, si els senyors de Saragossa estaven còmodes, i va recordar el temps que faltava per a la pròxima ciutat. Absorts davant de l’ordinador o mirant per la finestra, els passatgers van prendre’s l’actitud servicial d’un funcionari amb una silenciosa indiferència, ignorant aquell home a punt de jubilar-se, esllanguit i professional, que exercia la seva tasca amb impol·luta pulcritud. Semblava un espectre del passat acollint-nos a l’Orient Express i no en un Alvia de Renfe camí de Pamplona. Vaig recordar la figura quixotesca d’aquell revisor atent quan una usuària habitual del TAV Figueres - Barcelona m’explicava dimecres el seu periple de set hores per una incidència. Retards i anul·lacions són habituals des de fa un any i mig. Es queixava d’un tracte inexistent, però sobretot de la deixadesa de la línia d’alta velocitat; de la pèrdua de qualitat d’un servei que es paga a un preu superior i que continua anant a pas de puça, que és el ritme del tren des de la inacabada estació de la Sagrera fins al túnel de Sants.