Alçar-se, espolsar-se i començar a picar pedra

Les derrotes són difícils d’encaixar i, per als perdedors, les postguerres poden ser pitjors que les més cruentes batalles. No tan sols per les humiliacions infligides per l’enemic, sinó també pels impulsos autodestructius i els processos de desaprenentatge inherents al sentiment de frustració… Tot i això, hi ha un dia que els derrotats s’alcen del terra, s’espolsen les misèries, es desempalleguen de victimismes i pensaments irracionals i, recuperant el nord, comencen a pencar de valent per preparar el següent combat. L’independentisme necessita amb urgència aquest canvi de fase.

El perllongament d’aquest dol i les reticències a assumir les responsabilitats dels diferents actors en el fet que, tot i haver estat capaços d’articular un fabulós moviment popular, no ens n’hem sortit, estan creant un clima de confusió que no fa sinó allunyar-nos dels nostres objectius i perdre el temps amb discussions estèrils i contraproduents, sovint a conseqüència dels paranys que ens prepara el veritable enemic (l’Estat espanyol i els seus tentacles).

No dedicaré aquest article a repetir les errades i mancances que ens van impedir construir i sostenir una república catalana independent, tan sols remarcaré una evidència: no es pot deixar la direcció del moviment als representants institucionals d’uns sectors socials que rebutgen la necessària, la ineludible confrontació del poble català amb l’Estat espanyol i els poders oligàrquics. Només el poble salva el poble, i com deia en Josep Fontana en contra de l’opinió del conjunt de l’espanyolisme, “la burgesia nacionalista catalana és un animal mitològic del qual, en 81 anys, no he aconseguit veure’n cap exemplar” (nacionalista en el sentit estricte del terme: persona que defensa la unitat i/o la independència de la seva nació).

Entenc que cal posar l’accent en allò que es va fer bé i que ens va permetre arribar fins on hem arribat, que és prou lluny, malgrat els 40 anys de franquisme i els 40 de postfranquisme, malgrat haver més que duplicat la nostra població amb persones que desconeixien la nostra llengua i la nostra cultura, malgrat no haver aconseguit un nivell mínim d’autonomia política que permetés la plena oficialitat del català, i malgrat patir un espoli econòmic que dificulta enormement desplegar estructures culturals i econòmiques nacionalment autocentrades i eines adients de protecció social.

L’independentisme va passar dels marges en els quals vivíem els insurrectes que el vam abraçar els anys vuitanta a esdevenir l’eix central de la política catalana a còpia d’erigir-se en l’alternativa per a tothom qui, amb independència del seu origen (del seu passat) compartia la qüestió fonamental: com volíem el nostre futur. Un futur de justícia, prosperitat i llibertat que no serà mai possible sota la dominació espanyola i el règim borbònic. Mai vam preguntar a ningú d’on venia, tan sols si volia emprendre amb nosaltres aquest viatge en què tothom disposat a remar seria benvingut.

I això fou possible, entre altres coses, per dos motius estretament entrelligats: En l’àmbit ideològic pel reforçament d’un catalanisme de caràcter integrador i amb contingut social, junt amb les consignes d’“unir les forces del treball i la cultura” i de “som un sol poble”, expressada com a fita a assolir, amb la llengua catalana com a nexe de cohesió. Contra l’acomodament a l’autonomisme i les renúncies de tot tipus, l’independentisme va apel·lar a la construcció de la nació completa (tant geogràficament –Països Catalans– com socialment). En l’àmbit de la praxi, per la implicació dels i les independentistes en àmbits fonamentals tant per la convivència col·lectiva, com per a la construcció de comunitat, com els moviments ecologistes, els esplais i l’excursionisme, les associacions de veïns, les entitats de cultura popular, les plataformes reivindicatives, etc.

És la dinamització d’aquests espais –degudament actualitzats– el que permet establir les relacions humanes necessàries per empoderar el poble, en el sentit que tenen d’autoorganització, de construcció comunitària, de participació en els afers públics i de defensa de drets i llibertats. L’existència i el reforçament d’aquest poble organitzat és el factor que ens permetrà reprendre amb èxit la lluita per l’emancipació. Deixem Twitter i el postureig i comencem, com diu el darrer full de ruta de l’ANC, a picar pedra!