“L’assaltu”

L’estampa d’un tinent coro­nel, amb bigo­tet i tri­corni, entrant al Congrés de dipu­tats mos­trant la cre­den­cial d’una pis­tola negra, és una de les esce­nes més anacròniques que podíem ima­gi­nar-nos aquest febrer del 1981. Ningú no havia des­car­tat, durant els dar­rers temps, la pos­si­bi­li­tat d’un com­plot anti­de­mocràtic, cui­nat en des­pat­xos impor­tants i por­tat a cap amb freda tècnica telefònica i com qui juga una par­tida d’escacs; l’endemà hauríem sabut que el tau­ler de joc havia estat cap­gi­rat.

Però això no, home. De quin drama “esperpèntic” sor­tia la figura del guàrdia civil, pro­ta­go­nista, que acon­se­guia de que­dar anti­quat fins i tot dins el marc con­ven­ci­o­nal­ment “històric” d’aque­lla sala? I, un cop ocu­pat el local, l’espera era patètica. Els per­so­nat­ges ocu­pants, a des­grat de llurs crits i metra­lle­tes, tenien l’aire de les mari­o­ne­tes que han vist tren­cats els fils mit­jançant els quals podien fer un “paper” cohe­rent. Es fàcil, amb una arma a la mà, fer que gent des­ar­mada s’ajupi. De moment. A la llarga, però, els qui s’armen inútil­ment aca­ben men­tal­ment i psi­cològica­ment des­ar­mats. Fer por no és incom­pa­ti­ble amb fer el ridícul.

És una escena incon­ce­bi­ble a França, a Ale­ma­nya, a la Gran Bre­ta­nya, a Holanda, a Europa, vaja. Suposo que evi­tar situ­a­ci­ons com aquesta també deu for­mar part del pla de “moder­nit­zació” de les for­ces arma­des, del qual s’ha par­lat tant. Jo no puc pas par­lar amb seri­o­si­tat política d’aquest tema; ja ho fan els com­panys del diari als quals cor­res­po­nen aquesta mena d’anàlisis. No puc estar-me de pen­sar que, just abans que això passés, jo havia dut al diari un arti­cle que par­lava del Car­nes­tol­tes. Dels balls, les dis­fres­ses, les com­par­ses. Si ho arribo a saber, hau­ria evo­cat aquells “assalts” del segle pas­sat, dels bar­ce­lo­nins “assal­tus” que ha des­crit molt suco­sa­ment Joa­quim Maria de Nadal. La “gent bé” deia: «Aquesta nit tinc un “assaltu”». Es trac­tava d’envair una casa dis­tin­gida –o amb diners– i fer-hi tabola car­na­va­lesca. Però s’equi­vo­ca­ria qui cregués que l’“assalt” era impro­vi­sat. Sovint l’amo de la casa havia col·labo­rat a pre­pa­rar la llista d’assal­tants, que es reu­nien pri­mer a casa d’un amic i ales­ho­res “tenien l’acu­dit” de pre­sen­tar-se en el domi­cili pre­vist. “Ah, oh, quina sor­presa!, jo no sabia res…” Mol­tes cases s’orga­nit­za­ven l’assalt per “entrar en soci­e­tat”, per figu­rar, perquè en la “vida social” d’un diari sortís l’endemà la notícia, redac­tada lite­ral­ment així: «El pasado lunes fue­ron “asal­ta­dos” los sun­tu­o­sos salo­nes de los señores de Tal por un grupo de ele­gan­tes mas­ca­ri­tas…»

Hi ha mol­tes mane­res de veure’s el propi nom en les “notes de soci­e­tat”, però la que ha triat l’home que, pis­tola en mà, cri­dava “¡que se sien­ten, coño!” avui dia no és ben­vista. Cal reconèixer que no és ele­gant ni “mas­ca­rita”: ja fa temps que és iden­ti­fi­cat. No sé si arri­barà a com­pren­dre per què no és accep­tat en els “salons” de la “sal­vació naci­o­nal”; quan hom és un super­vi­vent d’una galàxia vuit­cen­tista, és difícil dige­rir la rea­li­tat del 1981. Ni que demani expli­ca­ci­ons als “mas­ca­ri­tas” que li havien asse­gu­rat l’èxit de l’“assaltu”…