1.500

Mil cinc-cen­tes vega­des, ja, he posat un paper a la màquina i he escrit l’encapçala­ment: “A la vora de...” La majo­ria de les vega­des, després d’escriure aques­tes qua­tre parau­les, m’he que­dat para­lit­zat. Mirava el full blanc, i el full no s’escri­via sol. I pas­sava un minut preciós, irre­cu­pe­ra­ble. Sovint he inten­tat igno­rar-ho començant a car­re­gar una pipa o orde­nant alguns papers o bolígrafs que podien per­fec­ta­ment espe­rar.

Això ha pas­sat a quarts d’onze del matí, o a les tres de la tarda, gai­rebé sem­pre sabent que només tenia una hora per a omplir els dos fulls. I els havia d’omplir pro­cu­rant esbor­rar automàtica­ment tot allò que em pre­o­cu­pava en el moment de seure davant la màquina, i també les fei­nes i els pro­ble­mes que m’espe­ra­ven tot just hau­ria posat el punt final. Hi ha arti­cles que han estat escrits entre el plat de sopa i el tall de bacallà i inter­rom­puts per mitja dot­zena de tru­ca­des telefòniques.

Que ningú no pensi, però, que faig aquesta con­fidència per tal d’excu­sar-me. Si jo pogués viure de renda, i dediqués els matins sen­cers a pas­se­jar i a obser­var, i a mitja tarda, tot pre­nent un te, comencés a escriure un arti­cle amb tota calma, pro­ba­ble­ment el resul­tat seria tan medi­o­cre com el que el lec­tor ha pogut com­pro­var. I encara podria pas­sar una altra cosa: que amb tan­tes faci­li­tats, acabés no fent l’arti­cle i no hau­ria arri­bat al mil cinc-cents.

Fer la feina a pressió pot sem­blar –i ho és– força bèstia, però penso que ja és l’única manera que tenim, tots ple­gats, de tre­ba­llar per a la nos­tra comu­ni­tat. Els com­panys que, al peu del canó, han fet pos­si­ble que l’Avui hagi sor­tit mil cinc-cen­tes vega­des ho saben molt bé. I ho sap tota la gent que en aquests moments es troba com­pro­mesa en alguna de les infi­ni­tes tas­ques urgents: polítiques, cul­tu­rals, soci­als, d’ani­mació, de vita­lit­zació comar­cal, de cata­la­nit­zació de la vida pública, etc.; als ajun­ta­ments, a les esco­les, a les asso­ci­a­ci­ons de veïns, als cen­tres i soci­e­tats de tota mena hi ha cata­lans que tre­ba­llen a pressió, un dia i un altre dia, perquè només amb una enorme pressió podem aspi­rar a omplir una mica el gran buit en el qual ens tro­bem, i en el qual han vol­gut momi­fi­car-nos.

En aquest sen­tit de represa naci­o­nal, crec que hem d’accep­tar el risc d’esti­rar més el braç que la màniga. Hi ha escrúpols, elegàncies, exigències de garan­tia i per­fec­ci­o­nisme que no ens podem per­me­tre. Som en una situ­ació tan fràgil que només es pot enfor­tir amb la tos­su­de­ria, que a vega­des és una forma modesta però eficaç de la intel·ligència “d’amore”, és a dir, la com­prensió afec­tiva de la rea­li­tat.

Hem d’esti­rar el braç més enllà dels límits “rao­na­bles” de la màniga pro­tec­tora, que sem­pre ten­deix a encon­gir-se. Només esti­rant enèrgi­ca­ment el braç –i ense­nyant-lo sense ver­go­nya– arri­barà un dia que tot­hom com­prendrà que tenim dret a tallar-nos un ves­tit a mida.