Opinió

Isidre Vicens, mestre de vida

L’Isidre Vicens era molt més. Era un home únic, d’acer

Gai­rebé ho puc asse­gu­rar: era una merla. Una merla que es va afe­gir d’estran­quis al sen­tit home­natge que la ciu­tat de Girona va dedi­car a l’amic Isi­dre Vicens, pin­tor i mes­tre de pin­tors, com pro­clama la placa que dona nom a un romàntic espai entre les runes de l’antiga Torre Giro­ne­lla i la caserna dels Ale­manys.

Com ja devíeu lle­gir, van par­lar el pre­si­dent de l’ADAC, Pep Muñoz, la Gisela, en nom de la família, i l’alcalde Lluc Sale­llas. La can­tant Gemma Pla ens va ofe­rir una cor­randa dedi­cada a glo­sar musi­cal­ment la vida de l’amic. Emoció a flor de pell.

No vol­dria repe­tir, al cap de tants dies, la crònica de l’acte. De fet, em fa feliç cons­ta­tar com la ciu­tat recorda els noms de molts amics d’una Girona força ama­gada, sos­pi­tosa, mig clan­des­tina, soferta, per­sis­tent: Car­les Vivó, Josep Tarrés, Narcís Jordi Aragó i els que em deixo. Ara, l’Isi­dre Vicens era molt més. Era un home únic, d’acer. Humil, dis­cret, tos­sut, fer­ma­ment fidel a la seva idea de rec­ti­tud, d’amis­tat, de patri­o­tisme, de lle­ial­tat. Amb tots dos peus a terra, com a bon pagès; la mirada des­perta, xuclant la bellesa oculta dels ter­ros­sos del pai­satge o de les parets, teu­lats i por­tes de la vella ciu­tat. El cap ben alt, obert a les idees, als pro­jec­tes, a les il·lusi­ons dels amics, dels cone­guts, dels con­ciu­ta­dans. Però també atent sem­pre al món de les idees i de l’art de tot arreu.

He dit d’acer. Només l’acer podia resis­tir els embats de la sal­vatge onada de fei­xisme i de repressió que arrasà el país durant tants anys. Guerra, camps de con­cen­tració, presó, només són parau­les. La rea­li­tat ho abasta tot: misèria, fam, esgo­ta­ment, tor­tura, malal­tia, humi­li­ació, des­es­pe­rança. Cal un tremp espe­cial només per sobre­viure. El tremp que sobrava a l’Isi­dre Vicens.

Això pen­sava jo men­tre escol­tava els dis­cur­sos càlids als jar­dins dels Ale­manys. Pas­sava un airet d’hivern tímid entre les res­tes de les tor­res i mura­lles giro­ni­nes. El pes de la història es feia pre­sent. Agraïts de tants anys ens hi apegàvem. I la merla hi va voler assis­tir i dedi­car unes notes a la memòria de l’amic. Pro­ba­ble­ment sense saber-ho.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia