Son tronat

Quan no dormo bé no serveixo ni per estar amagada, una expressió de l’amiga Mireia que sempre m’ha descordat el riure. Si a banda de no dormir, tu mateixa t’has imposat uns horaris més restringits que un presoner de Guantánamo, la cosa es fa muntanya amunt. Si, per acabar-ho d’adobar, dorms amb cinc gats que saben situar-se estratègicament en les cavitats del teu cos —entre els braços, darrere de les cames, al clatell, al solc del coll, damunt dels peus— anem directes a bingo. No vull dormir vint hores com un ratpenat, només faltaria, però tampoc tres o quatre com l’elefant africà. Dormir poc i malament és com intentar carregar el mòbil sense endollar-lo: pots pensar que estàs preparat, però al final et quedes sense bateria just quan més ho necessites. Ben mirat, tenir un son tronat és una forma d’art: l’art de passar la nit donant voltes com un plat a la taula d’un bufet lliure. Te’n vas a dormir decidida a descansar —la infusió que prens mitja hora abans ho diu ben clar, en lletra majúscula, seriosa, pura veritat: DORM BÉ—. Però a l’instant et despertes pensant en tot i en res, des de la manta que s’ha transformat en enemic fins al misteri de per què existeix un detergent específic per a la roba blanca. Collonades impertinents. Les ovelles que comptes ja no salten, són coixes i ara es distreuen a Instagram mirant vídeos de gatets que canten cançons gràcies a la IA i a l’estupidesa humana en progressió aritmètica. Al matí, quan et mires al mirall de passada perquè no et sobrevingui un esglai, hi veus la imatge d’un monjo zen que encara no ha trobat la pau després de dècades de buscar-la.