Valors plens de fuites

El pati d’una escola està ple d’ado­les­cents. Deu ser l’hora de l’esbarjo, i més con­cre­ta­ment, per l’aspecte que tenen tots, del des­cans de la gent de secundària. Xer­ren en grups, en aquesta edat ja no es per­se­guei­xen pilo­tes ni tri­om­fen els jocs que trans­for­men l’espai en un bati­bull. Uns quants d’ells seuen en un mur que està inte­grat a la tanca que separa el cen­tre edu­ca­tiu del car­rer. Alguns són massa efu­sius, gai­rebé volcànics, fet que per­met sen­tir les seves con­ver­ses des de l’altra punta de la via. Un noi que deu estar cur­sant algun curs de l’ESO i que està envol­tat de qua­tre o cinc per­so­nes més deixa anar, a propòsit de no sé exac­ta­ment què, un “putos moros, els moros venen aquí a tocar els collons”. Ell ho mani­festa en cas­tellà, un fet que anima a pen­sar que en algun moment de la història, pot­ser no gaire llunyà, van ser els seus avis, o els seus besa­vis, els que van fer les male­tes per emi­grar i els que pot­ser van arri­bar a sen­tir menys­preu allà on espe­ra­ven senyals de ben­vin­guda. Penso també que uns anys enrere hau­ria res­pon­sa­bi­lit­zat d’aques­tes des­a­gra­da­bles parau­les l’entorn del menor, donant per fet que sim­ple­ment tras­lla­dava als col·legues allò que escol­tava a casa. Ara, però, m’hor­ro­ritza espe­cu­lar amb la pos­si­bi­li­tat que ni tan sols dei­xant-nos la pell per criar gene­ra­ci­ons de joves tole­rants amb la diferència i res­pec­tu­o­sos amb la diver­si­tat, ni tan sols així ens esca­pem dels tam­bors de guerra que van arri­bant i que pene­tren en els ado­les­cents d’una forma que ens resulta difi­cilíssim inter­cep­tar. Fa un temps, hau­ria tin­gut clar que el jove que segu­ra­ment no sap ni argu­men­tar el seu odi irra­ci­o­nal cap als “moros” prové d’una família rància i fanàtica. Ara em treu la son ima­gi­nar que els valors que volia a anys llum de la meva gent i de la meva soci­e­tat tenen tan­tes fui­tes que no sabem ja ni on posar els pegats.