Sixena, la ferida oberta
Set anys després que la Guàrdia Civil, amb la Generalitat intervinguda per l’article 155 i bona part dels membres del govern a la presó o a l’exili, s’endugués cap a Vilanova de Sixena (i de matinada) quaranta-quatre obres d’art del Museu de Lleida, l’episodi continua generant veritables despropòsits. L’últim dels quals, ahir, i ja vist per a sentència, el judici contra qui aleshores era conseller de Cultura de la Generalitat, Lluís Puig, que, emparant-se en la llei de patrimoni cultural català, i de fet molt abans que s’emetés una sentència ferma sobre què calia fer amb aquelles obres d’art, va decidir no lliurar-les a l’Aragó. Puig, que –convé recordar-ho sovint– fa més de set anys que és a l’exili tot i haver exercit de conseller durant només quatre mesos en l’aleshores govern de Puigdemont, va ser ahir jutjat en absència, ja que encara no se li ha aplicat l’amnistia que hauria de facilitar el seu retorn (una altra flagrant injustícia), i una declaració a través de videoconferència des de Bèlgica, com ja havia advertit la justícia d’aquest país, era inviable per un canvi legislatiu en la llei belga. La fiscalia demana per a ell dos anys d’inhabilitació i 6.000 euros de multa per un delicte de desobediència greu.
Més enllà, però, de l’enèsima vulneració de drets que ha patit Lluís Puig, el judici d’ahir va tornar a posar de manifest la instrumentalització política que es va fer –i es continua fent– del litigi, començant per voler fer prevaldre una sentència d’un tribunal de primera instància per sobre de tota una llei de patrimoni i acabant per demanar a Puig el que se li demana. Mostra irrefutable de tot això és que, anys després d’aquell episodi traumàtic, les obres que, davant l’estupor i la indignació de la societat catalana i en un episodi més de revenja pel referèndum de l’1 d’Octubre, la Guàrdia Civil va endur-se del Museu de Lleida continuen sense estar exposades enlloc, i cada dia que passa augmenten els dubtes sobre el seu estat real de conservació. El govern aragonès, amb el socialista Javier Lambán al capdavant, exigia amb urgència el trasllat d’aquelles obres per una qüestió de “dignitat”. El temps, però, ha demostrat que tot plegat va ser un cas de catalanofòbia flagrant. Un més.