El petó i l’eufòria

L’estiu del 1945, el mari­ner agafa per la cin­tura la infer­mera a Times Square i balan­ce­jant-se, exe­cu­tant l’últim pas d’un ball de swing men­tre el taló d’ella fa un pas enrere per man­te­nir l’equi­li­bri, la peto­neja, eufòric, perquè la guerra s’ha aca­bat. El 1950, a París, ell la pren per l’espat­lla, amo­ro­sa­ment; gira el coll acos­tant-se a la cara d’ella pel petó que farà famós l’home dar­rere la càmera: Robert Dois­neau havia pre­pa­rat l’escena perquè volia repro­duir la ten­dresa que l’havia emo­ci­o­nat quan moments abans els havia vist en una cafe­te­ria. És una foto exces­si­va­ment per­fecta i una simu­lació de l’espurna que pro­voca el petó. L’estiu del 2010, el por­ter, eufòric perquè era campió, besa la peri­o­dista. El micròfon de repor­tera s’abat, prem­sat al mig dels dos, men­tre el braç d’ell s’arrapa al coll d’ella tal­ment una pitó. Des del plató, un pre­sen­ta­dor amb aires de senyor Netol s’ho mira com­pla­gut veient caure els pis­trincs de les audiències. L’estiu del 2023, el direc­tiu, exul­tant pel tri­omf, exhi­beix la seva eufòria impúdica­ment: a la llotja on el càrrec imposa un com­por­ta­ment i no acti­tuds simi­es­ques i a la gespa quan acosta, amb les dues mans, gros­ses i inva­si­ves, el cap de la juga­dora al seu per etzi­bar-li, amb la inde­li­ca­desa d’un cop de coça, un petó que de super­fi­cial no en té res. Els senyors Netol s’ho con­ti­nuen mirant com­pla­guts perquè tot i no enten­dre-ho, tants esca­ra­falls per un beset, no se’ls ha cas­ti­gat al racó de pen­sar sinó amb una multa que és quin­ca­lla.