DomestiCATS

Tot va començar amb una relació simbiòtica fa més de 9.000 anys: jo em menjo les teves rates, tu em dones refugi i serem amics. Mil·lennis després i els intents de domesticació, els gats han evolucionat poc, però la seva significació per a nosaltres ha mutat fins a límits inusitats. Miro el meu gat i a vegades penso que és un company per a la meva ànima. Tota bruixa té el seu familiar, diuen.

Això d’avui va i no va d’un gat d’aquests, el que va crear Truman Capote per fer de reflex a la protagonista d’Esmorzar a Tiffany’s, Holly Golightly. Segur que us sona, si heu vist la pel·lícula amb la icònica Audrey Hepburn. Al cinema aquell és un gat taronja, bonicot, un bon complement de l’elegància d’ella. Hi fa sistema; una bestiola que no té nom perquè Holly creu que no té cap dret a posar-n’hi: els noms es posen a allò que volem retenir amb l’amor.

Al llibre que va escriure Capote, en canvi, aquest gat és un altre gat: escardalenc, borni, un gat que feia cara de delinqüent. També Holly és una altra Holly, algú que potser s’assemblaria més (per dins i per fora) a Marylin que a Hepburn, diguem-ne. Sabem que això no va agradar gens a l’escriptor, que estava ben empipat amb el tractament que la indústria de Hollywood va fer del seu text, adaptant-lo a la moral estandarditzada. Així, Holly va passar de ser una jove desarrelada i evasiva a convertir-se en una dona disposada a afrontar els seus sentiments i compromisos al costat d’un senyor (l’home perfecte i escriptor: un oxímoron). Hollywood benpensant: una màquina de fabricar gossets de falda.

A la novel·la, el gat simbolitza la seva part salvatgina, supervivent, però a la pel·lícula, la recerca i trobada del gat al final reforça la seva claudicació cap a l’amor i la pertinença. Si heu llegit el llibre, l’última escena us indignarà: Ella, presa per les emocions, es desempallega del gat fent-lo baixar amablement del taxi amb què està fugint. Després de veure l’error que ha comès (foragitar el gat i el matrimoni amb l’oxímoron) torna a buscar-lo, desesperada, i, és clar, el recupera. La pel·lícula s’acaba en el petó dels enamorats que es fonen en una abraçada sota la pluja. El gat és enmig de tots dos, domesticat com la voluntat d’ella. Però el gat del llibre no torna. I no torna, bàsicament, perquè Holly li etziba una coça: és llavors quan el gat deixa de ser una metàfora i esdevé una paràbola que espetega contra el ciment.

La guitza al gat té tela. Veureu, en les tertúlies literàries sobre Esmorzar a Tiffany’s, sol haver-hi una reacció recurrent a aquesta escena. La coça al gat transforma la percepció que tenien del personatge d’ella; aquella Holly amb qui havien empatitzat al llarg de tota la novel·la —la noia efervescent que lluita per trobar el seu lloc al món— es converteix, de sobte, en una figura detestable, criminal de frivolitat. Després de la coça al gat (les coces que ha propiciat als homes de què s’ha desfet durant la història no compten), el final obert de l’obra els deixa insatisfets. On és Holly? Que torni al segle XXI, perquè li cantarem les quaranta! I és una llàstima, perquè se li podia perdonar tot, a la nena de Capote, però mai aquell comportament. Ressona llavors aquesta mena de discurs: “Hi ha persones que són pitjors que animals. No! És que els animals són millor que moltes persones!” O, com deia Milan Kundera, sempre tan optimista vers la condició humana: “Només els animals no van ser expulsats del paradís.”

Comences parlant d’Esmorzar a Tiffany’s, passa un gat, vola un gat, i el debat se’n va enllà, molt més enllà dels sentits artístics del llibre perquè els camins de la sensibilitat són inescrutables. Però per escrutar-los només una mica, podríem dividir el món en dos grups: els qui estimen els gats i els qui es refugien en el prudent “jo soc més de gos”. Així, s’esdevé un pacte de no-agressió entre animalistes (tots som animalistes, oi?), un pacte de subterfugi esquivar els més bel·ligerants. I la coça al gat de Capote, en què queda? Doncs caldria centrar-la en el context de la situació del personatge, dels recursos narratius i del cap d’un escriptor de finals dels anys cinquanta. Pensar en context també la consideració vers els animals d’aquella època, fruit d’una dinàmica social que encara no havia estat educada en la consciència dels drets i el respecte cap a les altres formes de vida. I on els animalons, com les dones salvatges, només eren bons per menjar o domesticar.