Oasi blau

Cal buscar oasis de qualitat, cal ser selectiu. La quantitat fa basarda, avui, que estem impactats, víctimes d’una sobredosi d’imatges, informació i soroll intravenosos. T’has cansat de la bellesa comuna, la de les xarxes socials, la dels filtres i les repeticions en cadena ondulada. Necessites alguna cosa més que la bona planta exterior dictada pels cànons de la puta moda. Vols amistat, companyia, afecte i entesa. Aspires a la calma, com tothom, però la teva és una pau caòtica, sempre amb un punt de transgressió, allò que els puritans en dirien mala conducta. Si no fos per aquests petits oasis de trasbals en què el techno esquerda les parets, els cigarrets s’encadenen amb les cerveses de llauna, els entrepans de pernil queden a mitges, el sostre es tenyeix d’un blau intermitent que guarda l’eco del cel; si no portessis el pit esquitxat del perfum de Turquia i el temps no s’amagués unes hores darrere el no-res, no series tu, no seria jo. Quan el joc ha deixat de ser joc i no hi ha cartes marcades, tot es torna sa, visible i real. L’oasi és un santuari de cuir blanc on el fum no dissimula els contorns, sinó que els delimita amb la precisió d’un entallador de fusta. Les parets, testimonis muts, tremolen amb el fregadís de la brisa que entra per la porta mig oberta i fa que m’abrigui com un esquimal. En l’espai suspès entre dos mons, entre dues vides, l’oasi floreix sense avisar, i només s’alimenta del batec de qui el somia o dels quatre ulls que no saben deixar de mirar-se com si l’univers hagués d’explotar d’un moment a l’altre. Seria un pet blau, blavíssim, que ho enlluernaria tot.