El gris i el blau

Els ale­manys estan a punt d’entrar a París. Des d’una fines­tra ves­tida amb cor­ti­nes de qua­dres Vichy, l’Ilsa explica a en Rick que la Ges­tapo dona ins­truc­ci­ons a la població de com actuar. Per afe­gir-hi: “El món s’ensorra i nosal­tres ens ena­mo­rem.” Abans han begut xam­pany men­tre en Sam, al piano, canta aque­lla melo­dia nostàlgica que parla dels petons que sem­pre són petons, i de l’amor, que sem­pre és la mateixa vella història. I els mira, amb ulls esba­ta­nats, per con­cloure “que el món sem­pre aco­llirà els amants”. El pia­nista s’afe­girà al brin­dis recor­dant que la copa de xam­pany “endol­ceix l’ocu­pació”. És l’escena abans de l’abandó, amb la gavar­dina d’en Rick inten­tant repel·lir una pluja intensa, perquè el clímax pas­si­o­nal sem­pre suc­ce­eix llançant els paraigües; xops. Cada vegada que lle­geixo “Ter­cera Guerra Mun­dial” o algú la pro­nun­cia, al Des­patx Oval, exal­tat i renyant un altre pre­si­dent, ten­sant la corda esquinçada d’un món ja ensor­rat, penso en l’Ilsa ena­mo­rada a París. En l’èpica de la història, gran­di­loqüent, el refugi rau en l’hero­isme de la quo­ti­di­a­ni­tat: la nevera buida, una tru­cada ines­pe­rada, una abraçada ami­cal, un cafè al sol, la pri­mera flor del lli­mo­ner... La meva frase favo­rita de Casa­blanca, la pro­nun­cia Rick, vul­ne­ra­ble, quan es retroba amb l’Ilsa i amb el pas­sat: “Recordo cada detall. Els ale­manys ves­tien de gris i tu, de blau.” Men­tre el món s’ensorra, vivim gràcies als detalls.