La visibilitat de l’invisible

Fa alguns dies vaig assistir als lliuraments d’uns premis amb els quals es pretén reconèixer la vàlua i la importància d’un sector de la cultura musical del país que no acostuma a sovintejar en els titulars dels mitjans ni figura entre les preferències de l’opinió pública. Arribat aquest punt un ja no sap si aquest escàs interès és per un fenomen de causa-conseqüència –com que els mitjans no en parlen ni la difonen, difícilment hi haurà un públic interessat– o la desatenció s’ha instaurat per un canvi de tendència en favor de la quantitat, la rendibilitat i la vulgaritat i en contra de la singularitat, l’originalitat i l’excel·lència.

Precisament amb la voluntat que aquests guardons no restessin ignorats, com així succeïa quan s’atorgaven de manera conjunta en una única cerimònia d’igual a igual amb altres propostes més mainstream, el Grup Enderrock va determinar la segregació a l’hora d’assignar un dia propi per a les sonoritats de clàssica, jazz i públic familiar. L’acte, a plena llum del dia i en horari laborable, va ser acollit per les autoritats públiques gironines i es va celebrar en el magnífic centre cultural La Mercè. La cobertura mediàtica va ser més aviat d’ofici que no pas de veritable incidència, amb la qual cosa l’acte va tenir més de ritual endogàmic que no pas de catarsi col·lectiva. De fet, separar-los de la resta els ha privat d’una convivència en clau d’igualtat com correspon a la naturalesa pròpia del fet musical. Això sí, haurà permès d’alleugerir l’escaleta dels flamants premis que just demà atorgarà la mateixa publicació a l’Auditori de Girona. I així els mitjans que ho gravin i ho retransmetin –Televisió de Catalunya inclosa– no hauran d’editar les imatges per treure aquells talls amb els quals s’ennueguen.

No obstant això, reconec al Grup Enderrock la feina que ha fet durant més de trenta anys en l’atenció i la difusió de totes les músiques del país. Soc prou conscient que alhora que són transmissors també són víctimes col·laterals d’aquesta deriva. I en aquesta ocasió la rèplica la donaven ells mateixos concedint el premi de la crítica en la categoria de disc revelació de jazz a la contrabaixista i cantant Carla Gonzàlez Ferrer per una obra que és tota una declaració de principis: La visibilitat de l’invisible.