Experts a fer-la ben grossa

En aquest món hi ha per­so­nes que tenen una extra­or­dinària habi­li­tat per ficar-se de peus a la galleda. Em refe­reixo als que no tenen volun­tat de danyar l’altre, els que no actuen de mala fe, sinó que sim­ple­ment, quan es trac­tar de cagar-la, sem­pre són a l’hora indi­cada al lloc oportú. Una frase curta, un comen­tari ines­pe­rat, una ria­llada a des­temps... no neces­si­ten un deco­rat de pel·lícula ni un guió sur­re­a­lista per fer-la ben grossa. Sovint la caguen per des­pis­tats, de vega­des per mala sort. Però sem­pre són els matei­xos. Juguen a la lliga dels malas­trucs, i amb el pas del temps poden aspi­rar, a tot esti­rar, a millo­rar el seu art. Però tin­guin clar que no ho cor­re­gi­ran perquè ho por­ten incor­po­rat de sèrie. Ho sé de bona tinta perquè aquesta estra­nya capa­ci­tat per ves­sar-la m’ha acom­pa­nyat al llarg de la meva vida. Un exem­ple: no feia gaire temps que vivia a Bar­ce­lona i amb els veïns d’aquell bloc havia cre­uat aque­lles qua­tre parau­les que for­men part del dic­ci­o­nari d’expres­si­ons a les quals podem recórrer quan tenim poc a com­par­tir: quin fred que fa avui, aquesta calor no hi ha qui la suporti i un “vens de com­prar?”, quan és obvi que sí perquè arros­sega un car­retó ple d’ali­ments. Un matí em vaig tro­bar la veïna de la porta del cos­tat i vaig veure que cami­nava amb alguna que altra difi­cul­tat. Con­text ideal per ini­ciar un diàleg, vaig pen­sar. “Què t’ha pas­sat? T’has fet un esquinç?”, li vaig pre­gun­tar amb el to més ama­ble que em va sor­tir. “No dona, jo sóc coixa”, va ser la res­posta. Al llarg de la vida he bus­cat cur­sos on t’ense­nyin a reac­ci­o­nar després d’espi­fiar-la. No he tin­gut èxit. Ni el sen­tit de l’humor ens salva en aques­tes situ­a­ci­ons, les quals, per reblar el clau, són les que més per­du­ren en la memòria col·lec­tiva. L’únic avan­tatge és que se t’enganxa gent per la vida perquè saben que tu la faràs bona abans no ho puguin fer ells.