No llencin diners al mar

La situació de les platges sempre ha estat canviant, per l’efecte dels vents, de les desembocadures dels rius, dels corrents marins i dels temporals. Ho explica la geologia i ho explicaven els nostres avis, doctes en la saviesa d’observar i transmetre: “El mar sempre reclama el que és seu”, deien, no tant com a condemna fatal sinó, més aviat, com a reclam de prudència davant de l’ambició humana d’apropiar-nos de tot el que abasta la nostra mirada. Si davant de la Natura, en general, no som ningú, davant del mar encara som menys cosa. I encara que hi haguem rivalitzat des de fa segles, la nostra progressiva desmesura no ha fet res més que anar incrementant, encara més a favor seu, la diferència de forces que ens separa. Per això, ara, quan ens plantegem actuar per evitar que desapareguin sota l’aigua les platges que hem incorporat al nostre patrimoni social i econòmic, ens convé la prudència i el realisme que fins ara hem menystingut. Tocar de peus a terra vol dir comprendre que és massa tard per retrovertir l’escalfament global que ha fet incrementar de 14 centímetres el nivell del nostre mar en els darrers 25 anys i que ha fet pujar de 30 centímetres l’alçada de les onades dels temporals. Que és massa tard per evitar que es modifiquin els corrents provocats per l’increment de la temperatura de l’aigua o per les infraestructures que hem aixecat al litoral. Que no es podran salvar totes les platges i que les salvables requeriran esforços i sacrificis addicionals, qui sap a costa de quants orgulls i negocis. I sobretot, que no és un repte que admeti urgències de temporada ni solucions pragmàtiques de caràcter local sinó que requereix un plantejament de país. Ho reclamen des del Col·legi d’Enginyers de Camins, impulsors d’un document, elaborat en col·laboració amb la Generalitat, el Ministeri de Transició Ecològica i la UPC, que reclama, sobretot, que no es llencin diners al mar.