La reacció amorosa

El passat mes de gener vam poder escoltar les paraules profètiques de Mariann Budde, bisbessa episcopal de Whashington, a Donald Trump durant l’ofici religiós a la Catedral de Sant Pere i Sant Pau. Va ser la primera persona que es va atrevir a qüestionar- lo públicament, de cara i amb el pes de l’autoritat cristiana que se li atorga.

La bisbessa va aprofitar el sermó per carregar contra les polítiques de la segona administració Trump en matèria migratòria i dels drets de les persones LGTBIQ+. Recordant que en el seu discurs presidencial, Trump va dir que va ser “la mà providencial de Déu” que el va salvar de dos intents d’assassinat, Budde va demanar també “en nom de Déu” que “tingui pietat de la gent del país que està espantada per les seves polítiques”.

Aquest esdeveniment emmarca de forma molt concreta i explícita dues qüestions fonamentals: el que esperem del cristianisme avui i com entomem l’entrada de les polítiques i ideals d’ultradreta i deshumanitzadores arreu del món. Pel que fa a la primera qüestió, és de màxima urgència que el cristianisme tingui un missatge alt i clar en favor dels drets humans. Sembla una obvietat, però no sempre és així. Aquell cristianisme que es nodreix de l’Esperit i de l’Evangeli no pot estar d’acord, de cap manera, amb els plantejaments masclistes, patriarcals i xenòfobs de l’ultradreta. Com a cristiana i feminista, vaig estar molt contenta de sentir com Mariann Budde li cantava les quaranta a Trump. Seguidament, però, vaig pensar: i a casa nostra, què? Quines veus hi ha dins de l’Església que s’alcin contra certes polítiques migratòries de la Unió Europea, contra els discursos d’odi de Vox i Aliança Catalana, contra els autocars de HazteOir? Doncs resulta que moltes, moltíssimes persones cristianes de base que construeixen teixit comunitari i parroquial obert i humil. Però, i de les persones amb càrrecs dins la nostra Església? Quin exemple estem donant? On queda la reacció cristiana amorosa a tant discurs d’odi? Com deia una altra veu profètica, aquest cop de casa nostra, i que recordem especialment perquè fa uns dies que ens ha deixat, Viqui Molins: “Només podem servir als altres des de la tendresa, l’entusiasme i l’amor”.

Pel que fa a la segona qüestió, podem comprovar que coincidint amb diverses crisis econòmiques consecutives, aquests últims anys estem constatant la proliferació, a molts països d’arreu del món, de nous partits d’ultradreta que estan intentant imposar de nou noves estratègies de moralització conservadores i antifeministes. Paral·lelament, també podem observar diversos corrents religiosos que segueixen aquesta línia i apliquen una visió més fonamentalista i integrista als seus preceptes teològics.

Marta Cabezas i Cristina Vega al seu llibre La reacción patriarcal. Neoliberalismo autoritario, polización religiosa y nuevas derechas aborden aquest tema de forma metòdica, històrica i documentada.

Les autores d’aquest llibre recopilen nombroses reaccions patriarcals que s’estan estenent arreu del món (des del Brasil, Hongria i Polònia fins a arribar a Espanya). I analitzen la confluència d’una majoria prou àmplia que s’està estenent des dels conservadors moderats als grups d’extrema dreta, així com en determinades corrents dins del cristianisme i l’islam. I ho fan en nom d’una determinada concepció de “nació excloent”, de família tradicional i de certes polítiques migratòries.

Tots aquests moviments tenen en comú la mobilització total contra les polítiques públiques d’igualtat, contra l’avenç dels drets sexuals, i la diversitat familiar.

Per això, davant la “reacció patriarcal” que arriba amb tanta força caldria proposar la “reacció amorosa” com la de Marianne Budde i tantes altres. Els drets aconseguits poden veure’s (i ja es veuen) totalment reduïts al no-res si aquests partits arriben al poder. Li devem molt a la lluita feminista que ens ha fet despertar consciències, posar noms i dir prou. Li devem molt al cristianisme de base que ha entès que l’altre és germà i germana per sobre de tot. Acabo citant a Mar Galceran que molt encertadament ens ha recordat aquestes paraules: “Potser ho hem malentès, però el cristianisme no té a veure amb el món dels preceptes, ni tan sols de les creences, sinó amb la manera que tenim de relacionar-nos els uns amb els altres. Una manera de relacionar-nos que ha facilitat la proximitat de l’altre. I descansa en el reconeixement de la sacralitat de tot ésser humà, fins i tot en el més indesitjable. A fer experiència de l’amistat, de la relació interpersonal des del comú de la vida, des dels problemes i experiències vitals que podem compartir”.