Tempesta

Escric aques­tes rat­lles men­tre cau damunt de Bar­ce­lona un xàfec impres­si­o­nant. Com que visc en un pis alt, havia vist venir la negror, de la banda del Tibi­dabo. Però encara el sol batia amb força. En deu minuts tot ha can­viat. L’aigua espe­tega soro­llo­sa­ment, i fins i tot cau pedra. M’admira com resis­tei­xen aquesta contínua bufe­tada les rosa­des flors de les aza­lees, que pre­ci­sa­ment ara, a la ter­rassa, s’havien badat con­fi­a­da­ment.

Llam­pega i trona. Pot­ser en fa un gra massa, vivim en un país dese­qui­li­brat. Pas­sem de l’eixut a la inun­dació, de la calor pre­ma­tura al refre­da­ment tardà. Els page­sos que tracto fan una cons­tant referència a “abans”, quan això no pas­sava. Tenen raó? No ho puc pas asse­gu­rar, però sí que és cert que si els he de creure “no fa mai el temps que ha de fer”. Escol­tant-los, arri­bem a la con­clusió que la maquinària del clima ha pas­sat, com tota màquina, per dues fases: quan era nova fun­ci­o­nava amb regu­la­ri­tat i pre­cisió, i segu­ra­ment per això l’home va poder inven­tar-se el calen­dari de les qua­tre esta­ci­ons, apren­dre quin era el moment de la sem­bra i el moment de la sega, etc. Però –pot­ser com el motor del meu cotxe– el motor del clima ja duu massa quilòmetres segles al damunt, i s’ha desa­jus­tat. Ja no “gira rodó”.

Quan escric això, deia, llam­pega i trona. Copi­ant el que diuen els page­sos, jo també goso asse­gu­rar que les tem­pes­tes d’ara no són com les d’abans. Així com es parla del pa o dels ‘crois­sants’ de quan érem infants, també podríem dir: “Ui, aque­lles tem­pes­tes d’abans de la guerra!…” Hi he pen­sat més d’una vegada, i sem­pre m’he que­dat amb el dubte de si eren les tem­pes­tes les que havien can­viat o era jo. És pro­ba­ble que els infants –com els gos­sos– siguin més sen­si­bles als estrèpits atmosfèrics. De menut, l’apa­rició d’una tem­pesta anava lli­gada a la tra­di­ci­o­nal invo­cació que feia la meva mare: “Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara, no ens dei­xeu”.

Val a dir, també, que en una ciu­tat una tem­pesta és molt dife­rent que al camp, i, com que cada vegada vivim més urba­nit­zats, és natu­ral que les tem­pes­tes hagin per­dut la força psi­cològica que tenen quan es pro­jec­ten sobre una casa aïllada. El gran còmplice de la tem­pesta és la sole­dat de l’ésser humà, i, encara que sigui d’una manera física, l’home ciu­tadà se sent avui molt prop d’altra gent, i té molts pisos i molts sorolls que redu­ei­xen o allu­nyen les sen­sa­ci­ons de tem­pesta. Viure una tem­pesta en el silenci d’una casa a la mun­ta­nya, amb llum d’oli i la impressió dels trons rodant per les teu­les, no és el mateix que “saber” que trona perquè ens ho diuen men­tre estem sub­mer­gits en el soroll del tele­vi­sor. Ja ningú, a ciu­tat, no resa a Sant Marc, a Santa Bàrbara i a Santa Creu. La invo­cació més aviat és una altra: “Santa Fecsa, no ens dei­xeu; Hidroelèctrica, no apa­gueu”.