Gràcies, Genís Sinca

És tan bo el mural que Roc Blackblock va pintar a l’embocadura del carrer de la Muga, aprofitant un mur pantalla que fa de contrafort al pendent quan la muntanya de Montjuïc s’aboca sobre la Zona Franca, que per un moment hi ha la temptació de canviar l’objectiu d’aquest article i dedicar-lo al Paco Candel immortalitzat a la paret i no al que es retrata en els llibres.

Però Candel ha estat fonamentalment literatura, llibres, i el que pertoca és entendre’l en la seva complexitat, que també vol dir una envejable simplicitat vital, però sobretot amb la seva potència, a través d’un treball biogràfic com el que acaba de publicar amb Comanegra algú que comença a ser un mestre en aquesta disciplina d’explicar la vida dels altres, Genís Sinca.

El títol del llibre, Candel, així, només Candel, ja situa el personatge en la seva justa mesura: la d’un ciutadà tan discret com enorme, algú que va voler ser sempre ell i només ell, a la seva manera, amb naturalitat, sense artificis ni impostures. En tot cas, aquesta aparent simplicitat la posa en context el subtítol del volum que aclareix amb aquesta frase el perfil de la personalitat retratada per Genís Sinca: Vida de Paco Candel, la màquina d’escriure.

Una màquina d’escriure són totes les paraules del món fetes realitat, la concreció en un paper de la combinació inabastable de pensaments que poden arribar a córrer per una ment inquieta, inconformista. Una màquina d’escriure és el que millor defineix Candel, tant en la seva vessant d’home escrivent com en la seva intenció d’home influent, d’home que pensa el que escriu i escriu perquè els altres pensin.

Amb la concreció del concepte que es proposa a la portada del llibre n’hi ha prou, doncs, per tenir clar que Sinca ha estat capaç de captar a la perfecció l’essència del personatge que va tractar en llargues converses per escriure aquest llibre. I aquesta és una altra virtut de la biografia proposada, perquè es tracta d’una història viva i no pas d’una natura morta. D’aquesta manera és entre entranyable i delirant entrar en la relació entre el periodista més polits del país –en tots els sentits i totes les derivades del terme– i un home que en el vestir és “una combinació de coincidències impossibles”, en paraules del mateix Sinca. La presència del gat Romualdo i el periquito Raül hi fan la resta.

I el lector esdevé privilegiat espectador del diàleg que van establir aquests dos personatge, aparentment antagònics, en un pis de la Zona Franca, o en un bar del mateix barri, territori i pàtria insubornable de Candel. I amb la cita que encapçala la història, la que diu que “l’home acaba estimant la terra on viu [...] si aquesta terra no és hostil; i és aquesta generositat la que, al capdavall, el venç i se’l fa seu”, n’hi hauria prou per conèixer la grandesa del personatge i la seva cabdal aportació a la construcció d’una comunitat inclusiva, sense fractures, sense odis.

Ara Candel és mort i per això és obligat anar fins al final de llibre i celebrar el seu mestratge encara vigent. Efectivament, Candel com el gran exorcista dels temps moderns sacsejats per oracles que bramen des del fons de la cova missatges apocalíptics sobre els nous catalans . Per això cal estar agraïts al llibre que ha escrit Genís Sinca, al llibre i a les paraules que fan reviure l’home pintat a la paret del carrer de la Muga.