La saviesa de la iaia Teresa

La iaia Teresa sem­pre deia una frase que la meva ger­mana i jo recor­dem amb una bar­reja de res­pecte i iro­nia: “Qui té ami­gues, té fati­gues.” Ho deia amb aque­lla savi­esa serena, pròpia de qui ha vis­cut prou per enten­dre que la com­pa­nyia no sem­pre és sinònim de des­cans. Al llarg dels anys, he anat com­pro­vant la veri­tat d’aques­tes parau­les. Quan era més com­pla­ent, més diplomàtica –pot­ser fins i tot més falsa–, el meu cer­cle d’amis­tats era extens, ple de ria­lles, tro­ba­des i con­ver­ses que, en el fons, sovint flo­ta­ven en una lleu­ge­resa insubs­tan­cial.

Ara, amb el temps i les bata­lles vis­cu­des, m’he tor­nat més sin­cera. No dic que hagi per­dut la cor­te­sia, però ja no em forço a que­dar bé per sis­tema. I és curiós: a mesura que he anat sent més autèntica, el meu cer­cle s’ha anat reduint. I no és cap tragèdia, al con­trari: és un alleu­ja­ment. Pre­fe­reixo estar envol­tada de per­so­nes que m’accep­ten tal com soc, sense arti­fi­cis ni tea­tre. La iaia Teresa ho sabia bé: la veri­ta­ble amis­tat no es compta per la quan­ti­tat sinó per la qua­li­tat. I pot­ser, al final, la fatiga més gran no és la que et donen les amis­tats, sinó la que com­porta haver de ser qui no ets.